• El tema més simple o la pregunta més fàcil acaba sent més complicada que un viatge hermenèutic

Aixeco els ulls de la tassa del tallat al pa amb xocolata, encara més acollidor després de la darrera capa de pintura d'aquest estiu, i em trobo amb els de l'Anna, que està dreta al costat de la taula que ocupem amb la Paula. Són grans i expressius però estic segur que no em provocaran malsons com els de Toni Martí (¿o era un doble de José Montilla?) després del seu discurs televisat a la nació. «¿Us heu fixat en què cada vegada hi ha més gent que corre?», ens diu l'Anna. Amb xandall, sabatilles i una bona colla de companys ella és de les que va quasi cada dia de Sant Julià de Lòria fins a la caserna nova de Bombers de Santa Coloma o al Parc Central d'Andorra la Vella. Anada i tornada. Ha participat, fins i tot en la marató de Nova York amb una bona marca i ja en deu preparar alguna altra.

Jo també he constatat que cada vegada hi ha més gent que corre. Alguns més ben equipats que el monoplaça Red Bull de Sebastian Vettel amb walkman, comptador de calories cremades i unes sabatilles que semblen dissenyades per la NASA per passejar per Mart, i d'altres que tenen més valor que José Tomás davant d'un toro, vaja com jo, perquè quan arribes a una edat i intentes imitar el Toni Bernadó se't posa el cos pitjor que a la nena de L'exorcista quan baixava l'escala a quatre potes. Cada dia començo amb un «¡estic preparat!» com repeteix Bob Esponja quan surt de casa i acabo sent avançat per un grapat d'èmuls de Carros de foc però en comptes de la música de Vangelis, de fons hi ha el soroll de les obres i el brogit del pas dels camions i altres vehicles. Massa sovint tinc un sentiment semblant al de Tom Courtenay a The Loneliness of the Long Distance Runner, pel·lícula que deu tenir traducció en català però que conservo l'original anglès per estar en consonància amb el never stop running de la cursa popular i solidària d'AnyósPark.

Sovint pot ser més senzill tenir un diploma d'anglès PET o KET sempre i quan no et perdin l'examen en el trasllat de la Universitat d'Andorra a Cambridge per gentilesa del British Council, que debatre amb l'Anna el perquè hi ha més gent que corre demostrant, al mateix temps, que no només els entrenadors de futbol conspiranoics d'equips que es queden a zero als camps del Llevant i del Racing es formulen l'ancestral pregunta metafísica. Si no troba arguments el mestre i maratonià Haruki Murakami en tot el llibre De què parlo quan parlo de córrer i es limita a dir que «quan corro, corro i prou», poca cosa podríem afegir els altres. I això que ell ho absorbeix tot, de Kafka a Stephen King i de Radiohead a la música simfònica. Sabem que hi ha gent que corre per batre rècords com Kilian Jornet, per fugir com Forrest Gump, per no ser devorat per un lleó com Orzowei, per alegria com Billy Elliot, per si un dia hagués de sortir del Govern cames ajudeu-me com Jordi Cinca o per complir ordres com Filípedes. I la resta, ¿perquè ho fa?... ¿per plaer?, ¿per estar en forma?, ¿per cremar les calories del pastís artesà de Santiago Apòstol de la vila medieval de Sant Julià de Lòria? ¿o per descarregar les tensions de la vida quotidiana?.

A cops, el tema més simple o la pregunta més fàcil acaba sent més complicada que un viatge hermenèutic per aproximar-se a la fenomenologia de les essències de Husserl, al sincretisme dels càtars o a l'adjudicació del catorzè conseller de la circumscripció nacional al Partit Socialdemòcrata. Es podria apel·lar a la societat del benestar, la liberació d'endorfines, al culte al cos però l'Anna aporta la idea que córrer és un esport barat i que no necessites una hora concreta per practicar-lo. Ras i curt.

Fa uns tres milions d'anys, l'ésser humà es va convertir al bipedisme i segons estudis d'experts i científics en biomecànica, paleontologia, biologia de l'evolució, nutricionistes i assessors tècnics del Ministeri de Salut i Benestar en una màquina perfecta per córrer. El millor model és els dels tímids indis tarahumara de les Barrancas del Cobre de Mèxic, creadors de frases com «no deixis de córrer perquè et fas vell, et fas vell perquè deixes de fer-ho» o «quan corres per la terra i amb la terra, pots córrer per sempre». Els tarahumara fa segles que practiquen tècniques que els permeten córrer ininterrompudament centenars de quilòmetres sense patir cap problema físic i amb una sandàlies de sola fina als peus que és on, segons la conclusió del llibre de Christopher McDougall, Nascuts per córrer, està la felicitat. A la coberta posterior ens expliquen que la seva lectura ens estimularà la ment i el cos. A mi també m'ha estimulat altres coses quan he descobert que vaig pagar 25 euros per la versió catalana quan la castellana en costa 20,90.

Periodista

Per a més informació consulti l'edició en paper.