• Tot el que no és necessari és superflu; el que és superflu pot ser ostentació, o valor afegit

Hi ha moments en què no mullar-se és pecat: Dante no dubta a enviar els «tebis» a l'Infern, aquells que no són ni freds ni calents, aquells que no és que fessin res de dolent en vida, sinó que simplement no van fer res. I és pensant en Dante que m'han entrat certs remordiments.

Aquests dies estem assistint a un foc creuat de crítiques i contracrítiques que tenen, com a motiu de fons, la necessària austeritat de la gestió pública en un context com l'actual. Però com que no hi ha uns límits clars entre allò que és moralment acceptable i allò que no ho és, sembla que s'hagi obert el vedat i que, en la desqualificació de l'adversari, tot s'hi valgui.

Començo amb una afirmació que és una obvietat –i demano disculpes si algú s'ofèn–: Tot el que no és necessari és superflu. Però, és clar, el que és superflu pot ser simple ostentació, luxe i malbaratament de recursos, o bé pot ser qualitat –qualitat democràtica, qualitat de servei, qualitat d'infraestructures…– i valor afegit.

El que em sembla realment difícil és destriar el gra de la palla. Per exemple: ¿Quin és el sou digne perquè un representant polític es guanyi la vida sense haver de recórrer al patrimoni personal o a una renda que pot tenir o pot no tenir? Els polítics han de cobrar perquè, si no, només els rics podrien fer política. D'acord. ¿Però quant han de cobrar exactament?

I la dignitat d'un càrrec determinat, ¿va lligada a una retribució més alta? ¿Quins criteris hem de seguir a l'hora de dotar-nos de seus institucionals, equipaments, infraestructures? ¿Ens hem d'emmirallar o no en altres realitats?

Com deia a l'inici, hi ha moments en què ens hem de mullar i, per això, passo de les reflexions genèriques a casos concrets i hi dic la meva: personalment, crec que el poder legislatiu i el poder executiu han d'estar separats també físicament, per la càrrega simbòlica de residir en seus diferents, i penso igualment que el Síndic general ha de disposar d'un despatx que sigui digne del càrrec, funcional i que permeti desenvolupar la tasca institucional i representativa que li és pròpia. Això últim és independent de les persones que puguin ocupar el càrrec en un moment o altre. I allò altre és independent d'aritmètiques parlamentàries que permetin una relació més o menys fluida entre el Consell General i l'Executiu.

Sóc conscient que bona part de les files del Partit Socialdemòcrata subscriurien la primera part i estarien en contra de l'altra. En el cas de Demòcrates per Andorra, deu passar just al contrari. I molta gent que no milita en cap partit dirà que tant una cosa com l'altra són innecessàries.

Vinc d'un país al qual li van abolir les institucions pròpies i suposo que és per aquest motiu que la defensa de la seva dignitat –la dignitat de les institucions– em sembla que hauria de ser una prioritat compartida. Perquè són la màxima expressió de la identitat nacional i la voluntat col·lectiva.

I no és incompatible res d'això amb emprendre mesures de caire social o invertir en cultura. No fem demagògia fàcil perquè és evident que les partides pressupostàries es continuaran diversificant, encara que el pes relatiu de cadascuna d'elles pugui variar d'un any a un altre en funció de les prioritats conjunturals.

L'Estat està endeutat, fins al límit, i revertir aquesta situació en un context de crisi econòmica no és fàcil. La supervivència d'una Andorra sobirana requereix canvis estructurals i assegurar-se una base d'ingressos prou sòlida per fer front a les «necessitats» del país –d'aquí el plantejament d'introduir un nou impost sobre la renda, que el cap de Govern anunciava ahir en el discurs televisat.

Però insisteixo que això de les «necessitats» és molt relatiu, ja que, per sort, no passem gana. El cost d'un mobiliari més funcional, que ha de permetre treballar millor, segur que és assumible –i més si el mobiliari antic es pot aprofitar en algun dels despatxos del Consell General que ara mateix estan buits i que ben aviat seran ocupats per institucions com la del Raonador del Ciutadà.

Pel que fa als organismes de Govern que es volen reubicar per estalviar lloguers, mantinc la convicció que la separació de poders hauria de ser també física, però reconec que el sentit comú porta possiblement a fer una excepció de caràcter temporal indefinit: renegociant contractes i aprofitant l'edifici del Consell, l'Executiu confia estalviar més d'1 milió d'euros cada any. És una xifra d'una contundència difícil de rebatre.

Per a més informació consulti l'edició en paper.