• Com a la pel·lícula d'Almodóvar, la dreta fabrica pells artificials transgèniques (APC, CR, PRA, DA)

Quan el dia 8 de juny el «nou» Govern d'Andorra va establir relacions diplomàtiques amb Kosovo, feia 6 mesos que el «vell» Govern d'Andorra havia estat interpel·lat per l'oposició sobre la conveniència de fer aquest pas.

A la sessió del Consell General del 9 de desembre del 2010 –en un context d'assetjament integral al Govern– el M.I. Sr. Ladislau Baró, aprofitava les declaracions del llavors cap de Govern sobre la intenció d'establir relacions diplomàtiques amb Kosovo, per interrogar-lo sobre aquest tema.

No va servir de gran cosa que Jaume Bartumeu, en la seva primera resposta, expliqués sense acritud i amb «pèls i detalls» l'estat de la qüestió, les converses mantingudes i les darreres novetats produïdes, entre elles el dictamen de la Cort Internacional de Justícia del 22 de juliol de 2010 en el qual s'establia que l'Assemblea de Kosovo «no va violar el dret internacional quan va declarar la seva independència unilateralment».

L'acritud, també aquell dia, estava en la trinxera de Baró, el qual demanà a Bartumeu –amb una impertinència impròpia del seu reputat tarannà– si la seva trobada amb el primer ministre de Kosovo havia estat «programada prèviament o entre passadissos». El «vell» conseller reformista –avui «nou» demòcrata– no es va estar de concloure: «Em preocupa el fet que no veig quina necessitat té el nostre país de pronunciar-se públicament d'una forma tan clara en un tema en el qual el posicionament polític dels nostres dos veïns no acaba d'estar tancat».

Encara que continuï sense «tancar» el posicionament dels nostres dos veïns, l'ex-vicepresident del grup parlamentari de CR i actual president del grup parlamentari de DA, ja no sembla preocupat per l'establiment de relacions diplomàtiques amb Kosovo.

La veritat és que Baró no ha estat preocupat mai pel tema; del que es tractava era d'emprar tots els mitjans i totes les ocasions per «carregar-se» el govern del PS. Tot valia, inclús per una persona d'afamada moderació i equanimitat, la qual, amb el seu sectarisme pràctic, ja ens té acostumats a donar per bona la dita del refranyer: «cobra fama i posa't a seure».

Aquell 9 de desembre, en aquesta feina tan poc constructiva, l'ajudava amb especial dedicació un sarcàstic Nomen massa preocupat per la corbata del Sr. Moratinos. No va estar gens brillant el talentós líder del partit friki-rural que va demostrar greus forats en el coneixement del títol III de la Constitució Andorrana. O potser sabia molt bé quines eren les competències dels Coprínceps, però del que es tractava en aquella sessió només era fer el soroll que tant necessita el seu ego.

En la mateixa sessió, el novell company de Nomen, el M.I Carles Enseñat, s'empatollava en fer política ficció internacional i de fer-nos partícips d'una curiosa teoria de la «impartibilitat» dels Estats, segurament apresa en alguna casposa Universitat «d'elits». Amb una encomiable paciència pedagògica, Bartumeu va il·lustrar el jove Il·lustríssim, corregint la càndida visió simplista de la política tan estesa entre les «noves generacions» de les elits hispàniques.

No podia mancar, la intervenció final –la cirereta– del president dels reformistes, avui feliçment retirat com el seu homònim ciclista. Al Sastre li preocupava –aquell dia– si l'establiment de relacions diplomàtiques amb Kosovo «podia tenir conseqüències negatives al nostre país a nivell de turisme». ¿Temia Joan Gabriel que els turistes originaris de «l'esfera para-russa» (sic) canviessin de destinació turística? No, en absolut; ell sabia que els «para-russos» venen a esquiar per la qualitat de les nostres pistes, dels nostres hotels i els preus competitius de certs articles de luxe. L'ex-síndic del PLA, no podia ignorar que des de 2007, Andorra col·laborava amb Kosovo finançant la Fundació Together (Centre Regional pel Benestar Psicosocial dels Infants) a la regió multiètnica de Prizren, a Kosovo. I sabia que els països de «para-Rússia» no tenen el costum d'establir embargs, ni boicots internacionals als que no comparteixen els seus criteris polítics ni les seves prioritats en les relacions internacionals. Però Gabriel es prestava voluntari a fer el ridícul i sumar els seus grotescs arguments a la innoble causa compartida amb el centrista Baró i els friki-rurals Nomen i Enseñat.

Al seu darrer film, Pedro Almodóvar relata l'experiment mèdic d'un metge embogit,el doctor Ledgard, per dotar –contra la seva voluntat– d'una nova pell (i d'un nou sexe) a Vicente, un noi que ha segrestat. Un cop trasplantada, la pell obtinguda per mutacions genètiques de cèl·lules de porc (amb perdó!) convertirà a Vicente en Vera, una bellíssima noia (Elena Anaya).

El coqueteig d'Almodóvar amb el gènere de terror ha fructificat en un conte gòtic que converteix un típic melodrama familiar hispànic en un thriller transgènic, amb abundoses notes de cruel ironia, com l'escena de la panòplia de penis sintètics per acostumar Vicente&Vera al seu nou òrgan. Almodóvar resta fidel als temes obsessius de la seva filmografia: sexe, bogeria, gelosia, instint de possessió, follia amorosa, rancúnia, fòbies i cobdícia.

La història recent de la dreta andorrana s'assembla molt al conte gòtic d'Almodóvar: polítics-cirurgians que fabriquen pells artificials transgèniques (APC, CR, PRA, DA), en les quals puguin habitar –després d'un curt període d'acostumament– i amb més o menys comoditat, els «compares» familiars de principis camaleònics i d'obsessions almodovarianes.

A Andorra, els polítics causants del desprestigi de la política tenen nom, cognoms i una fama immerescuda de moderació i mesura. En l'afer de Kosovo ,el que podem retenir no és l'agressivitat que van emprar contra el Govern del PS, sinó la manca de respecte a la ciutadania que han demostrat amb la seva actitud destralera i irresponsable. Aquests polítics de la dreta transgènica, tenen també –com li agrada repetir a Ladislau Baró-– «la marca de la casa»: la marca dels camaleons. Només s'han de contemplar en un mirall.

Per a més informació consulti l'edició en paper.