• La veritat és que durant la setmana passada no van faltar nous motius per a l'alarma col·lectiva

He escoltat parlar aquests dies a molts profetes de la catàstrofe. Des de la directora gerent de l'FMI, senyora Lagarde, que ens va advertir, al meu entendre imprudentment, d'una possible recessió mundial, fins al propi Barack Obama ventant, al meu entendre precipitadament, la hipòtesi d'un nou atac de l'islamisme terrorista per commemorar el trist aniversari d'aquell 11 de setembre en què van caure les torres bessones de Nova York. La pitjor catàstrofe és el catastrofisme, però gairebé ningú s'ha lliurat, nous Nostradamus, de vaticinar la fi. La fi d'una manera de viure i d'estar, naturalment. La caiguda del nou Imperi romà.

La veritat és que la setmana passada no van faltar nous motius per a l'alarma. Que la dimissió d'un falcó de l'economia, l'economista cap del Banc Central Europeu, Jürgen Stark, hagi provocat un divendres molt, molt negre a les borses europees, n'hi ha prou per comprovar la fragilitat d'un sistema que trontolla amb cada nova declaració pública de Trichet, de Durao Barroso o de l'esmentada Christine Lagarde, per posar alguns exemples. O amb cada nou error de càlcul de l'FMI o del BCE, que també d'això ha hagut.

Que un toc d'atenció sobre un hipotètic nou crim massiu a càrrec d'Al-Qaida hagi provocat una commoció mundial demostra que seguim sumits en la mateixa inseguretat que fa una dècada. I la combinació d'ambdós factors, la crisi econòmica que rasca les butxaques del ciutadà, i la sensació d'estar sota l'espasa de Dàmocles del terror, provoca una mena d'angoixa mundial que poc convé, entre altres coses, a l'estabilitat dels mercats .

I el pitjor és que hi ha moltes veus disposades al diagnòstic, però cap donant solucions. Ni a escala planetària, ni europea ni, per descomptat, espanyola. Malament podem demanar a la nostra classe política que es posi d'acord en les receptes que cal aplicar a la sagnia econòmica espanyola quan el G-7, reunit a Marsella, va ser incapaç de trobar una resposta comuna a la crisi, i la senyora Lagarde intenta desesperadament una solució consensuada –de nou, reunions en la setmana que comença– per tapar l'esvoranc del vaixell grec, per on entra aigua a tot Europa. I, si ni tan sols aquest esvoranc poden tapar, ¿què serà dels altres forats més grans?

Vistes així, a escala global, les coses, què vol vostè que li digui: hi ha una incapacitat política i tècnica general per resoldre una situació amb uns orígens i desenvolupament que ni tan sols estan bé, inequívocament, explicats. Els ciutadans del món, els europeus, els espanyols, no podem sentir-nos ben representats en els nostres interessos per aquests gestors, l'única crida és a la por, a l'austeritat –això, en el cas europeu, el contrari, en el nord-americà–, a la resignació. Ja no hi ha receptes de dretes o d'esquerres per sortejar alguna cosa que, més que una amenaça, comença a ser una realitat, simplement, sembla que no hi ha receptes. Mai he estat partidari de pregonar ni pessimisme ni catastrofisme, ¿però com, digui vostè, no estar terroritzats, com a mers homes i dones del carrer, en aquest nou 11-S, en el qual, encara que no passi res, ja ha passat, està passant, gairebé de tot?

Periodista

Per a més informació consulti l'edició en paper.