• La Universitat d'Estiu d'Andorra ha estat una petita illa de reflexió per regenerar el pensament polític

Sempre han existit ignorants que presumeixen d'aguts. Potser, ara, a l'era postmoderna n'hi ha més o, amb les noves tecnologies, són i es fan més visibles.

Hans Magnus Enzensberger va escriure l'any 1982 un article memorable sobre la ignorància. Entre altres casos, Enzensberger explicava el de Zizi, una perruquera en atur que posseeix uns coneixements enciclopèdics sobre els artistes de la petita i gran pantalla: ho sap tot, des dels papers interpretats per cada artista al llarg de la seva vida, al seu cachet, passant per detalls de la vida privada. També el cas de Bruno que sap per cor la llista de campions de la lliga alemanya des de l'any 1936 o les alineacions del VfB Stuttgart des de la seva fundació. Però malgrat aquests –i altres– erudits coneixements de Zizi i Bruno, l'assagista i periodista alemany s'exclama: «Pobre Bruno! Pobra Zizi!» El seu problema no és l'amplitud dels seus innumerables coneixements sobre el cinema, el futbol, els drets laborals, els automòbils o les lleis fiscals d'Alemanya. El problema és la forma en què estan organitzats aquests. Bruno i Zizi tenen emmagatzemada una enorme quantitat de coneixements; els hi manca, però, un fonament estable sobre el qual aixecar l'edifici del seu saber.

El periodista alemany segurament coneixia el diàleg de Sancho Panza amb el Quixot al capítol XI de la segona part de la novel·la cervantina: «y vuestra merced sabe bien que más sabe el necio en su casa que el cuerdo en la ajena. —Eso no, Sancho —respondió don Quijote—, que el necio en su casa ni en la ajena sabe nada, a causa que sobre el cimiento de la necedad no asienta ningún discreto edificio».

Sobre l'organització dels coneixements (i com aprendre a viure) Edgar Morin va escriure un petit llibre Tenir el cap clar, editat en català per La Campana. L'objectiu de Morin era el d'ajudar la gent a aconseguir tenir «un cap ben clar en comptes d'un cap ben ple».

Tornant a Zizi i Bruno, Enzensberger conclou que, encara que els (molts) coneixements i habilitats –funcionals– que adquireixen caduquin amb desesperant velocitat, no s'ha de deduir que siguin una espècie de mutants. Al cap i a la fi: «el que saben i el que ignoren és tan sorprenent i monstruós com l'entorn en el qual aprenen, el que aprenen i el que obliden».

Dia a dia, setmana darrera setmana, la premsa nacional i estrangera, els grans gurus del pensament únic afilosòfic, o els petits gurus contractats pels thinks tanks casolans de la banca i de les famílies, ens bombardegen amb la seva clònica visió de les causes i les solucions de la crisi. La premsa, acríticament en la majoria dels casos, reprodueix i amplifica aquesta visió monolítica de la situació mundial i de les vies de sortida. Així, quan parla –per exemple– Xavier Sala i Martin, no hi cap agosarat periodista capaç de fer-li contracròniques sancho-pancesques, ni ningú que li critiqui l'escassa utilitat immediata d'algunes de les seves propostes.

No, les contracròniques es reserven per a les reflexions que molesten. Als economistes liberal-ortodoxos, encara que no se'ls entengui, se'ls divinitza i les seves tesis són com nous evangelis. Els filòsofs i els científics, sobretot si són crítics, tenen menys sort; si no se'ls entén (o potser, si se'ls entén massa) s'intenta ridiculitzar-los amb agudeses barroeres.

No creieu que estic matant mosques a canonades. No, el tema és més de fons com per jutjar-lo com brometes d'un graciós. Parafrasejant H.M. Enzesberger, el que a mi em preocupa és el «monstruós entorn» en el qual aprenen el plumífer i la gran massa ciutadana, el que aprenen i el que obliden.

Les tesis neoconservadores no són cap novetat ni a Andorra ni arreu: el pensament crític és per als conservadors una mena de malaltia, una patologia de la gent que no pensa de conformitat amb els preceptes i dogmes destinats a justificar les receptes neoliberals; d'aquí a la prohibició del pensament només hi ha un pas.

Els contrail·lustrats, no volen admetre que, encara que la Filosofia ja no està en possessió de veritats metafísiques, és la branca del coneixement que manté la relació més íntima amb la intel·ligència humana i el món vital; la Filosofia, també continua assumint la funció d'intèrpret en l'intercanvi entre els sabers especialitzats i la vida quotidiana. Jürgen Habermas deia que la Filosofia sembla estar millor preparada que les altres disciplines per a il·lustrar sobre els interessos col·lectius, perquè és la que manté obertes les preguntes universals i la que proveeix els treballs essencials per a l'anàlisi dels fonaments racionals del coneixement, del llenguatge i de l'acció.

Davant (contra) un filòsof totes les armes són bones: a manca d'arguments sempre hi haurà una claca de gent disposada a aplaudir la caricatura, l'acudit fàcil i les nicieses.

Al seu llibre La voie, Edgar Morin, diu que el pensament polític ha arribat al «grau zero»: «La classe política es satisfà amb els informes dels experts, les estadístiques i els sondejos. No té pensament propi. No té cultura. Ignora que Shakespeare l'incumbeix. Ignora les ciències humanes. Ignora els mètodes que podrien ser aptes per a concebre i tractar la complexitat del món; a relacionar el local al global, el particular al general».

La XXVIII Universitat d'Estiu d'Andorra ha estat una petita illa de reflexió per il·lustrar i regenerar el pensament polític. Mentre, altres perseveren en perpetuar el «grau zero» del pensament, en combregar cada dia amb la simplicitat dels dogmes del gran oceà del pensament únic. Tenen molts mitjans: poder, diners, mercenaris, premsa, think tanks i.... bufons de palau.

Nosaltres, amb molts menys mitjans, hauríem de ser capaços d'organitzar molts arxipèlags de reflexió.

Per a més informació consulti l'edició en paper.