• Des del 17 de febrer, l'hospital psiquiàtric tracta sobretot casos d'estrès posttraumàtic

Els sis mesos de guerra civil a Líbia no solament han causat morts i destrucció, sinó també profundes ferides psicològiques en civils i combatents que han estat testimonis de les atrocitats del conflicte.

L'hospital psiquiàtric de Nafsiya està en un recés de pau als afores de Bengasi, capital de la rebel·lió, col·lapsada diàriament pels continus embussos.

La calma que regna en els seus jardins exteriors contrasta amb l'activitat del seu interior, on les cues de pacients són interminables per ser atesos per un metge.

En un passadís, una dona vestida de negre i amb un vel blau llança una mirada perduda a un horitzó que no existeix, amb les celles arrugades.

El director de l'hospital, el doctor Nayib al Said, un home afable i «veterà» del centre sanitari, va explicar a Efe que la majoria dels casos que porten tractant des de l'inici de la revolució, iniciada el 17 de febrer passat, són d'estrès posttraumàtic.

«És gent que ha vist coses horribles com ara familiars amb braços mutilats i morts a la guerra, que desenvolupen depressions agudes o atacs de pànic, o les dues coses alhora», va apuntar Al Said, en el seu senzill despatx on els pacients no paraven de cridar a la porta.

Al Said, que adopta una actitud paternal amb els malalts, va revelar que a l'hospital tenen en l'actualitat uns tres-cents pacients, el nombre dels quals no ha augmentat especialment pel conflicte bèl·lic.

Així i tot, va subratllar que «la guerra ha actuat com a accelerador de malalties que ja estaven latents en algunes persones, i que encara no s'havien manifestat, com l'esquizofrènia».

Una planta més a baix d'on es troba el despatx del doctor Al Said se situa la consulta de Bubakar Busheiba, un metge de 42 anys que va estar diverses setmanes a Misrata, una ciutat assetjada durant mesos per les forces gadafistes.

«La major part dels combatents rebels que he tractat presentaven desordres psiquiàtrics de tipus psicòtic, amb símptomes com ara al·lucinacions», va detallar Busheiba, mentre signava receptes.

Respecte a la població civil, Busheiba va destacar que les dones i nens sofreixen, sobretot, d'estrès posttraumàtic i els homes, de psicosis.

«Hi ha molts casos de fòbies com la fòbia social –va seguir el doctor–. També hi ha gent que té atacs de pànic quan sent el soroll de trets i veu les notícies».

Malgrat el gran nombre de pacients que espera a l'exterior de la seva consulta, Busheiba es queixa que amb prou feines té medicaments per tractar-los i que falten especialistes en psicoteràpia. «Així no podem donar un bon tractament mèdic», va assenyalar Busheiba, de pèl canós.

A més, el sistema sanitari de la Líbia rebel emmalalteix del que està sent el principal problema per a les autoritats revolucionàries en diversos camps: la falta d'organització. Sobre aquesta deficiència del sistema, Al Said va lamentar la inexistència d'estadístiques i de dades fiables per fer un estudi seriós.

«Hi ha una gran desorganització. Tenim equips que estan treballant sobre el terreny però no disposem de cap xifra oficial, així que no podem elaborar programes per afrontar el problema», va subratllar.

A això se li afegeix el fet que els casos d'estrès posttraumàtic estan començant a manifestar-se ara, sis mesos després del començament de la rebel·lió, per la qual cosa encara no s'ha fet cap estudi.

Malgrat aquestes dificultats, els libis, com a societat, tenen una arma especial per prevenir els desordres psiquiàtrics.

«Som un poble parlador, parlem molt com a mecanisme en les relacions socials i això suposa un alleujament», va assenyalar Al Said.

Al seu judici, als libis els agrada estar al carrer, «hi ha gent que passa sis, set, vuit hores a la plaça dels Jutjats o de l'Alliberament, és la seva manera d'expressar els seus sentiments, allà insulten a Muamar el Gadafi i als seus fills per donar corda a la seva frustració».

I també hi ha la religió, que, segons Al Said, ofereix esperança als fidels, encara que va matisar que, en el cas de les dones, les seves creences i la tradició els porten a no parlar amb els especialistes quan han sofert abusos sexuals.

Manifestant-se al carrer, refugiant-se en la religió o bé a través dels metges, als libis els toca ara tancar les ferides més profundes de la guerra.

Per a més informació consulti l'edició en paper.