• A Andorra, excloure el Govern de la gestió d'un bé d'interès cultural és contrari a la llei per molt que ho votin 4 comuns

Evidentment no escric ara per qüestionar el resultat de la votació del Pla de gestió de la Vall del Madriu, Perafita i Claror. Tot i que no estic afiliat al moviment gairebé únic, em tinc per demòcrata (i també per andorrà, és clar ) i ja sé que sóc jo, i no els altres 47, el qui va a contra direcció. Tot i que n'estaria més convençut si em cregués, que ara tinc molts dubtes, que tots 47 havien llegit el document abans de votar-lo. De tota manera ara tant li fa: 47 a 1, i prou. I ara ve el temps de l'exposició pública, la decisió del Govern, la comunicació a la Unesco, etc. Potser, malgrat el resultat, encara falta jugar la pròrroga i, ¿per què no? xutar els penaltis.

No repetiré aquí tots els arguments que vaig donar al Comú per votar contra el Pla de gestió. Però sí que vull explicar les inquietuds que em van portar a fer-ho, ara que tothom pot, si vol, llegir el document i també, la proposta alternativa del govern socialdemòcrata (http://www.jaumebartumeu.com/wp-content/uploads/2011/08/cp-20110803-el-pla-de-gestio-de-la-vall-del-madriu.pdf)

S'ha de dir que és un Pla de gestió ben estrany i atípic, aquell que ni tan sols inclou una descripció d'allò que es pretén gestionar. No hi ha ni un trist mapa de la zona afectada, ni hi diu enlloc quina n'és la situació actual, ni per quins motius s'ha de protegir. Malament gestionarem si, d'entrada, no sabem el què. El pla és tècnicament molt deficient, però això té fàcil solució: se n'encarrega un altre a algú que hi entengui, i llestos.

L'assumpte que de veritat em preocupa, i molt, és un altre. La Vall del Madriu és de propietat de quatre comuns, més alguns particulars a Escaldes, i, com a bé d'interès cultural declarat per la llei andorrana, hi té competència reguladora exclusiva el Govern.

Doncs bé: el document en qüestió exclou, del tot, el Govern de la gestió del territori esmentat. I a més, descarta qualsevulla gestió integral i conjunta per part dels comuns afectats, i ens ve a dir (paràgraf 6 del Preliminar i articles 2.2, 16.1, 16.2, 19.2, 24.2, 42, 43.2, 44, 45.3) que en definitiva cada comú continuarà fent el que vulgui a casa seva.

Home... aquesta és la situació que ja tenim ara, no calia molestar ni el Consell General ni la Unesco per quedar-nos allà on érem. Però es veu que aquest és el famós i ara tan celebrat Mètode Martí: fer molt soroll i sacsejar-ho tot perquè al final, res no es mogui. Però sempre somrient, això, sí! Com també deu formar part del mateix Mètode Martí, desviar l'atenció del personal contestant preguntes que ningú ha plantejat: el document afirma i repeteix fins al sadollament, que les competències comunals són intocables, com si el Tribunal Constitucional no hagués dit, no una sinó dues vegades, que ningú les amenaçava. I que la propietat comunal dels terrenys públics és inqüestionable... com si algú l'hagués posat en dubte.

Qualsevol que tingui dos dits de sentit comú entén que no hi ha cap altra manera de gestionar de forma eficient un territori d'aquestes característiques, que fent-ho conjuntament entre comuns i Govern. És el que diu la lògica, i és, sobretot, el compromís que es va contreure per part de la candidatura presentada a la Unesco.

Ho vaig dir aquell dia, i ho vull tornar a dir: a Andorra, excloure el Govern de la gestió d'un bé d'interès cultural és contrari a la llei, per molt que ho decretin i ho votin quatre comuns. És contrari a la llei del Patrimoni Cultural, i a totes aquelles que delimitin competències. Sigui quin sigui –Església, entorn de protecció, paisatge cultural,etc.– el bé, i es trobi on es trobi. ¿Per quina raó faríem una excepció al Madriu? ¿I les competències, també exclusives del Govern, sobre els rius i medi aquàtic, agricultura, caça i pesca?

Si llegiu el document sabreu de què parlo: el Govern només apareix per gestionar les sancions, –la feina bruta–, finançar un eventual accés rodat i aportar un assessor a la Comissió de gestió. Tota la presència del Govern es limita a un assessor! Per cert... també us recomano fervorosament la lectura de l'article 47, és una obra mestra.

Sobre això, una última cosa: els béns d'interès cultural són nacionals, són de tota la gent que viu aquí. I els ciutadans que no som de la parròquia en què es troba el bé, necessitem tenir la garantia que allà l'interès nacional hi prevaldrà sobre qualsevol altra consideració. Per això tenim Consell General i Govern. Ai... si tothom fes la seva feina, i només la seva feina...

La veritat de tot plegat és que, en el fons d'aquest debat, n'hi apareix un altre, que va molt més enllà del Madriu, la seva conca i els seus afluents. És el debat del model d'Estat, el mateix que ja fa temps que s'ensuma darrere de les discussions sobre la reunió de cònsols i el seu paper. És el debat de l'estructura institucional.

És probablement aquella famosa federació de parròquies que alguns només somnien i d'altres ja promouen, i que no es correspon amb el model que tenim. És aquell reservar al Govern el paper de pagador obedient i callat de les decisions que emanen del poder gairebé sense límits dels comuns. És veure com el Consell General, teòric Poder Suprem de l'Estat, ni tan sols gosa regular per llei el funcionament dels comuns, que es fixen ells mateixos les normes i les retribucions, i fugen així de qualsevulla fiscalització.

Aquest model no és el meu. No ho pot ser, perquè no és el que tenim dibuixat a la Constitució. I tampoc no pot ser, sento haver-ho de dir als companys del PS que van votar a favor del Pla de Gestió, el de l'esquerra d'aquest país. I al capdavall és clar que no ho és, com ha quedat clar en les manifestacions del comitè executiu i del grup parlamentari, i també, és clar, en l'actuació del nostre Govern en el tema del Madriu del juny del 2009 a l'abril del 2011.

El Govern Bartumeu no va acceptar aquest plantejament dels quatre comuns. Però tampoc no l'havia acceptat el Govern Pintat, que no deu pas ser sospitós de filosocialisme. ¿No serà que és, senzillament, inacceptable?

¿De debò hem caigut fins al punt en què veurem un Govern donar per bo un Pla de Gestió que li retalla totes les competències –cultura, rius, caça i pesca, agricultura– que té en exclusiva, i l'exclou de gestionar-les i exercir-les a la Vall del Madriu, cosa que no passa enlloc més d'Andorra?

Passats els famosos cent dies –ja en portem 114–, ¿no seria hora que el senyor Martí s'acabés decidint quin dels dos càrrecs vol exercir, el de cònsol o el de cap de Govern, si és que ja ha entès que no són el mateix?

Conseller del Comú d'Escaldes-Engordany. Membre del Comitè Directiu del Partit Socialdemòcrata.

Per a més informació consulti l'edició en paper.