Cuba no troba el seu espai a les pàgines dels diaris perquè no es resigna a complir els pronòstics que s'han establert sobre el sistema socialista.

He escrit que davant Cuba hi ha dues formes raonables d'apropar-se a la seva observació: la d'els qui volen que no existeixi en la seva configuració actual i esperen el miracle d'una transformació màgica i instantània en el que no pot ser, i la d'aquells que advoquen per la seva transformació gradual en una societat oberta que superi la dialèctica esgotadora entre capitalisme i revolució.

Cada vegada que retorno a l'illa confirmo la convicció que és una excepció històrica: grandeses i moltes misèries encaixades en un fatalisme geogràfic en l'estret de La Florida. Si Cuba estigués en el delta del Mekong o a mig camí entre Indonèsia i Japó, la seva sort hagués estat diferent. És un gra en el sistema occidental que ha rebentat sobre tres generacions de cubans, que han pagat amb la seva forma de vida la confrontació entre Fidel Castro i nou presidents dels Estats Units d'Amèrica del Nord. Per a la història quedarà el fracàs encomiable de la tozudez de l'imperi que va haver de conformar-se amb que el sofriment dels cubans fos la moneda de canvi dels seus intents erms de transformació de la illa del Carib.

El dècim sembla que serà el bo, perquè Barack Obama pot aconseguir més que tots els seus antecessors junts.

El cas és que a l'Havana, com compendio de tots els assajos de Cuba, està sofrint el xoc del mercat i la dinàmica de la competència.

Mancada tota la lletra petita per desenvolupar, però de sobte sorgeixen com a fongs el que abans eren excepcions.

Naturalment res d'això serveix als partidaris de ficar a Cuba en una cistella i que surti una reproducció de La Florida. Però és el que hi ha, la qual cosa està passant i crec que no està gens malament.

Per a més informació consulti l'edició en paper.