• Als desmemoriats: la poma enverinada de la proposta comunal de pla de gestió

NOE

«Que la vall del Madriu - Perafita - Claror és una unitat natural i cultural que no admet la segregació d'actuacions, i que només pot ser gestionada de forma global i unitària, garantint la representació i la participació activa de totes les parts amb interessos directes a la vall mitjançant una estructura orgànica única que ha de garantir la salvaguarda i la valorització del patrimoni natural i cultural, material i immaterial de la vall del Madriu - Perafita - Claror, assegurant que el criteri de gestió integral, el principi de sostenibilitat, la prevalença de l'interès públic, i el sistema de qualitat integral s'apliquin a tota la seva àrea». Declaració institucional per a la protecció, l'ús i la gestió sostenible de la vall del Madriu-Perafita-Claror, 29 de gener de 2003.

Que lluny queda aquesta declaració, un acord transversal de tots els grups polítics en favor de la protecció de la vall del Madriu-Perafita-Claror, i no pas pel temps transcorregut, i també perdut, sinó per la diferència de compromís i de posició política.

L'argument de la pèrdua de competències per part dels comuns concernits, va quedar en un no res després que el Tribunal Constitucional resolgués sobre un possible conflicte de competències interposat dues vegades. Pretensió constitucional que va ser desestimada íntegrament, el 20 d'octubre del 2006, tot declarant la validesa i constitucionalitat dels decrets del 19 d'octubre de 2005, de la declaració de la Vall com a bé d'interès cultural, i 8 de març del 2006, dels criteris arquitectònics i urbanístics que han de regir les intervencions sobre el paisatge cultural declarat i sobre el seu entorn de protecció.

Però les competències que tenien en aquest territori no era l'únic punt que els neguitejava. El 8 d'octubre del 2004, quatre mesos després de la inscripció de la Vall del Madriu-Perafita-Claror a la llista del Patrimoni Mundial, l'ara cap de Govern i aleshores cònsol de la parròquia d'Escaldes-Engordany, es va reunir, en nom dels comuns concernits, exceptuant el d'Andorra la Vella, amb el responsable de la secció per a Europa del Centre del Patrimoni Mundial de la UNESCO, a París, per fer-lo saber la seva disconformitat amb el punt de la Carta del Madriu sobre el fet que la seva gestió «no admet la segregació d'actuacions» sinó que s'ha de fer «de forma global i unitària» i demanar-li quines restriccions implicava la declaració en matèria d'accessos rodats, construccions i altres intervencions així com la modificació dels límits de la zona tampó.

La resposta ja la sabia encara que no li agradés: les actuacions sobre la vall es poden fer sempre que no s'atempti contra els valors universals reconeguts a la vall en el moment de la seva inscripció a la llista, ara –i aquí és la part que molesta– és l'Estat qui té la responsabilitat de preservar la vall d'acord amb els valors reconeguts en el moment de la inscripció.

Dos anys després, la sentència del Constitucional andorrà els acabaria d'il·lustrar sobre aquestes qüestions.

De tot això ara sembla que molts actors polítics no se'n recordin. Una forta amnèsia plana sobre el tema... caldria fer un treball d'hemeroteca i fer una bona lectura dels textos, per adonar-se del què està passant i del què significa en realitat la Proposta de Pla de gestió consensuada ara pels quatre comuns.

És un document amb confusions, contradiccions i greus deficiències que arriba al seu punt àlgid en tractar de l'accés rodat: una cosa és el paper decisori del Govern, i altra de molt diferent el paper avaluador del Comitè de la UNESCO. La vall del Madriu-Perafita-Claror és un bé nacional reconegut internacionalment, no és un bé internacional.

En aquest punt cal recordar que l'absència de carretera va ser precisament un dels arguments utilitzats per fonamentar el valor universal excepcional de la vall. Per tant, no és una opció.

La seva inclusió a la Llista del patrimoni mundial és un valor afegit i implica l'acceptació del deure de preservació davant d'un estament internacional. Aquesta acceptació no modifica en cap cas el marc legal aplicable al bé d'interès cultural i tampoc no afecta la sobirania de l'Estat.

Cal recordar que l'Estat decideix i aplica la seva normativa mentre que el Comitè només recomana. I també cal dir que, l'incompliment reiterat de les recomanacions podria derivar en l'eliminació de la vall de la Llista mundial, però amb això no finalitzaria el deure de preservació de la vall ja que és un deure contret envers la ciutadania i no envers el Comitè de la UNESCO.

Pel que veiem, l'excònsol d'Escaldes-Engordany volia recuperar aquelles reivindicacions competencials, que quedés molt clar qui manava i com ho faria. Una escenificació del govern malentès i del desconeixement sobre el Madriu. Ara, malgrat les declaracions d'intencions, es fa més evident la intenció: la proposta de Pla de gestió conté un article dedicat a la seva derogació, quan cessi l'obligació d'existir un pla de gestió o quan es revoqui la declaració del bé.

¿Tota una declaració d'intencions?

Aquesta és la poma enverinada del Pla de gestió.

Per a més informació consulti l'edició en paper.