Inicialment, em van despertar una confessada simpatia la gent que, anomenant-se indignada, protestava contra un estat de coses asfixiant i culpaven d'això a la classe política i també a les institucions financeres. Al sistema, en general. Després, la veritat és que el moviment ha anat perdent part del seu interès per a mi: han estat incapaços de plasmar les seves reivindicacions en un pla concret i de donar-se a si mateixos uns representants creïbles que dialoguessin o negociessin amb els poders. Però alguna cosa queda del 15-M, perquè raons per a la indignació no falten. Avui ho dic motivat per l'espectacle que aquests dies ens proporcionen uns dirigents polítics incapaços d'entendre's mentre els mercats ens tenen amb el cor a la gola.

No pot ser, simplement no pot ser, que l'encara president del Govern, sens dubte el més angoixat de tots, camini anant i venint des de i cap a Doñana, en unes vacances impossibles i que encara, entre gabinet de crisi i gabinet de crisi, no hagi cridat a Mariano Rajoy a la Moncloa per anunciar al món el gran pacte. No pot ser, simplement no pot ser, que, mentre la prima de risc voreja la línia vermella del desastre, el líder de l'oposició, Mariano Rajoy, romangui en el seu refugi gallec sense sortir a dir a qui vulgui sentir-ho, que està disposat a pactar, fins i tot en les proximitats de la precampanya electoral, les mesures urgents que calgui prendre, guanyi qui guanyi les eleccions. Que no hi haurà període d'interinitat, que no hi haurà pèrdues de temps, que no hi haurà picabaralles absurdes plenes de ‘i tu més' per justificar la falta d'idees i accions regeneracionistes.

I sí, em sap greu, em sap greu parlar tan en primera persona -defecte que s'atribueix als periodistes veterans--, però estic segur que molta gent comparteix aquests dies la meva perplexitat i, segurament, la meva indignació. O és que algú podria discutir que l'expressió d'un pacte d'actuació conjunta per part dels dos grans partits nacionals - i els altres, si tinguessin a bé unir-se- milloraria la imatge d'Espanya enfront dels mercats exteriors? O és que algú podria negar que si aquest gran acord nacional no s'ha donat encara es deu a interessos electoralistes, partidistes, egoistes? Que no em vinguin, si us plau, amb que si els partits presenten els seus propis programes electorals i receptes diferents; simplement, això, quan les exigències de solucions vénen de fora, ja no és veritat.

Cal escometre reformes d'enorme calat i això ni pot esperar fins a finals d'aquest any ni pot dur-ho a terme un sol partit, per molts escons que aconsegueixi en les eleccions del 20 de novembre. Portem ja tres anys i cinc mesos de retard per tancar un gran acord d'actuació patriòtica, valenta i de llarg abast entorn de sis o set grans temes. Ells saben perfectament quins són, encara que de vegades ni s'atreveixin a enumerar-los.

Nosaltres també ho sabem.

Fins quan conrearan la nostra indignació, la dels qui tampoc ens sentim representats pels de la Porta del Sol?

Per a més informació consulti l'edició en paper.