• Tres morts en cinc dies a les carreteres -una excursionista i dos motoristes- i sembla que ara li toca al ciclista

Foto: NOE

Tres morts per accident en cinc dies és massa, almenys ho sembla per a un país tan petit. El passat dijous una turista polonesa que creuava caminant la carretera al túnel de la Pedrera, el dilluns dia 1 un motorista al Pas de la Casa, i ahir un altre motorista, i de nou al túnel de la Pedrera. Estem esperant el ciclista. No és una qüestió únicament d'incivisme al volant, que podria ser, ni tan sols exclusivament de l'estat de les carreteres, que també, sinó una barreja de tot, a més de, i sobretot, imprudències com la de la polonesa i la seva parella ?ferit lleu? barrejat tot amb altres factors com un excés de velocitat. Còctel mortal.

No cal ser un usuari habitual de la carretera per adonar-se que a Andorra ningú no compleix els límits de velocitat. En un xarxa viària on la norma són els revolts, les rotondes i els canvis de rasant, el que és inacceptable és que s'agafin les velocitats que a vegades es preveuen en alguns vehicles quan t'avancen, ja sigui a una zona de doble carril, o fins i tot en qualsevol on una ratlla continua com un piano de gran impedeix (en teoria) fer la maniobra.

La responsabilitat, però, no és només del kamikaze insensat que condueix un cotxe tope gamma amb gest de suficiència, amb la mà esquerra al volant, la dreta al canvi de marxes i la columna vertebral i el cap lleugerament inclinats cap a la dreta, sinó que moltes vegades no ajuda gaire la mateixa xarxa viària.

Com a usuari de la bicicleta que em considero, tinc una visió de l'estat de les vies andorranes bastant aproximada. Quan vas en el cotxe, un clot només és un clot, una claveguera només és un salt del vehicle que, de seguit, pot resultar molest, però damunt de la bici tot això pot ser simplement un salt per l'aire, un cop molt fort i qui sap si la mort. Poca broma amb això.

De casos en parlaré. Per exemple, quan un baixa del Coll de la Botella, si no ho fa ben agafat al manillar ?el dit gros a sota, ¡sempre!?, arriba un moment que sense que te n'adonis notes que la bici cau com si acabessis de superar l'esgraó d'una escala. Allà hi ha una escletxa de part a part del paviment que pot matar-te si no tens ben agafada la màquina, el cos relaxat i els braços com si fossin l'esmorteïdor. A 40km/h, fins i tot a 50, el cop a terra seria insuportable. I allà està, impassible al temps.

Però hi ha més: si puges en bici des d'Andorra la Vella direcció Encamp tens dues opcions. Pots anar per dins d'Escaldes-Engordany i sentir-te una molèstia i un perill constant per als vehicles que circulen per l'avinguda Carlemany, sortejant les perennes obres de la zona del Centre d'Interpretació de l'Aigua i del Madriu i resant perquè quan passis aquella zona un boig no posi el turbo al seu motor de milions de vàlvules mentre tu vas a vuit per hora; o pots anar per l'Obac, on tens encara més números per acabar aixafat per una matrícula andorrana que va de ral·li, tot i el radar que ningú no sap si fa la feina. Per ser concrets, diré que per aquesta ruta circulo amb la bicicleta per dins de les pilones verdes, en una zona de baixada d'aigües i sempre plena de vidres, pedres i deixalles, on m'arrisco a punxar però asseguro la vida, i vaig fent equilibris, com es pot entendre, per evitar topar-me amb una pilona de l'esquerra, el mur de la dreta, alguna moto aparcada dins o els cotxes que quan arribes a l'hotel t'obliguen a tornar al territori comanxe. Superada aquesta zona, quan un enfila la pujada per FEDA, arriba un altre problema, que sembla absurd però no ho és. Les clavegueres que hi ha al carril de la dreta quan es desdobla ?quatre o cinc de seguides?, estan just en el punt pel que passa la roda dreta del cotxe que circula per allà, i si aquest la vol evitar per no estar botant com una granota a cada claveguera ?coses de la comoditat?, té dues opcions, o evitar-la per l'esquerra, amb la qual cosa envaeix part del carril d'avançament, o per la dreta, amb la qual cosa deixa el ciclista que es pot trobar pujant amb un marge de maniobra de centímetres, tot fregant amb el cos el mur. La por aquí és màxima. No cal que digui que miro més al darrere que al davant, amb la mà esquerra avisant de la meva lenta presència.

¿I què passa al túnel de la Pedrera? Aquest s'ha cobrat, des del 2005, vuit accidents, dels quals sis per motos que han perdut el control. En la meva opinió, aquest semitúnel té una il·luminació correcta, però el tema de la vorera és una altra cosa. Pujant encara se salva, tot i que el conductor d'un cotxe no té visibilitat a temps per veure si circula una bici o un vianant degut al revolt previ, però de baixada és molt perillós. De cop, l'insignificant voral que salva al ciclista es converteix en una vorera, i l'asfalt està marcat per unes obres antigues que fan perillar l'equilibri a una velocitat de descens que no aconsella fer canvis bruscos.

Però vet aquí que aquestes anècdotes viàries es converteixen en indignitat política quan resulta que es fan obres noves al país i no es tenen en compte fer carrils bici ni zones més segures. Fa uns anys, quan es posaven les voreres que van des de la rotonda de la Margineda fins a la d'Aixovall, es va perdre l'oportunitat de fer un carril per a les bicicletes que, en estiu sobretot, són usuàries habituals d'aquesta sortida i arribada natural al Principat. Per contra, es va fer una vorera immensa per vianants ?hi caben sis persones juntes i mai no veig ningú que hi passegi? amb una mena de barana vermella i perillosa molt útil. El resultat va ser fomentar les altes velocitats dels cotxes, i avisar al ciclista de que se la juga. El mateix passarà a la N-145, que ara es fa nova (o es pretén), però ni les demandes d'alguns col·lectius ciclistes andorrans han aconseguit que entri al projecte un carril paral·lel per a ells, tot i que hi haurà doble carril per cada sentit i un voral que acabarà sent un niu de vidres, pedres i trossos de pneumàtics trencats.

Tot això em fa pensar en el compromís que hi ha amb la seguretat viària, des del primer conductor al gestor o polític que té a les seves mans fer millores. Em sorprèn, a més, que sigui en concret a un país en què un síndic general, un secretari d'Estat o un exministre, com a mínim, són practicants i amants de la bicicleta.