Els espanyols, quan ens posem a legislar, solem ser víctimes de l'entusiasme i de la novetat. Després, en el dia a dia, en la casuística, sol comprovar-se que els entusiasmes i les novetats no sempre són beneficioses per a la societat.

Dilluns, va tenir lloc un d'aquests espantalls que solen ocórrer al nostre país. Estava reunit el jurat per atorgar el Premi Nacional de Cinema. Alguns havien hagut d'organitzar un viatge i tots suspendre les seves activitats normals. Es trobaven ja asseguts a la sala corresponent del Ministeri de Cultura, quan algú va caure en el compte que calia suspendre la reunió perquè –horror!– el nombre d'homes superava al de dones. Mentre les membres del jurat –¿o caldrà dir membras?– eren tres, els membres masculins eren vuit. ¿I què? comentaria un alemany, un nord-americà o un britànic. Doncs que segons la Llei d'Igualtat Efectiva per a Homes i Dones, de març del 2007, en els jurats oficials ha d'aplicar-se la llei de paritat. Gent tan coneguda com Diego Galán, Imanol Uribe o Agustín Díaz Yanes haguessin pogut formar part del Jurat de ser posseïdors dels ovaris que determinen la sexualitat, però la seva possessió de testicles els inhabilitava per a la comesa.

Les dietes, les despeses d'una nova convocatòria seran a compte dels contribuents, però hem de donar per bé emprat els nostres diners, perquè no hi ha dubte que quan algun dels homes citats hagi estat reemplaçat per una dona, s'haurà fet un pas gegantesc en la igualtat, a part de que haurà guanyat en prestigi el Premi Nacional de Cinema. És més, al premiat d'aquest any sempre li cabrà la immensa satisfacció i l'orgull que va sortir triat d'un empat entre penis i vagines. ¿Pot cabre més glòria a la parida de la paritat?

Periodista

Per a més informació consulti l'edició en paper.