Escriure sobre la pròpia malaltia s'ha convertit en una pràctica habitual entre els qui pateixen càncer. L'últim a fer-ho ha estat el meu estimat Antonio Gala, en un article publicat al diari El Mundo, en el qual ha intentat estalviar-se les paraules grandiloqüents, però en el qual s'intueix dolor, sorpresa, la lluita diària de l'escriptor per sortir d'una situació que el té aïllat del mundanal soroll. Paraules que han tocat les fibres més sensibles dels qui sentim per ell una profunda admiració. D'aquí la consternació de tants escriptors, periodistes, lectors de les seves obres, que avui com mai ens hem sentit més a prop que mai de l'escriptor cordovès.

Que la paraula càncer no penalitzi els qui el pateixen, demostra com ens hem familiaritzat amb una malaltia que està molt present a la nostra societat, i que sofreixen moltes persones, unes conegudes per l'opinió pública, unes altres no tant, totes vivint la seva situació amb angoixa de no saber quin futur els espera, per més que la ciència li hagi guanyat batalles molt importants a un mal que ataca per igual a joves que a grans, a dones que a nens. Que les perspectives de curació siguin cada vegada majors demostra que els investigadors no descansen en el seu afany per trobar la manera de tallar definitivament el mal.

Hi ha un llibre, El món groc, en el qual el director, actor i guionista Albert Espinosa explica la seva lluita contra el càncer, que va patir a una edat molt primerenca, quan el que li corresponia era estar jugant amb els seus amics i no en el llit d'un hospital. Els sofriments de l'Albert els narra com si d'un conte es tractés, sense dramatisme, per més que la seva història sigui escruixidora, amb la visió d'un nen a qui la vida ha posat a prova i ha sortit victoriós d'ella.

Des que vaig llegir el llibre de l'Albert s'ha convertit en el meu llibre de capçalera, per ser tota una lliçó de vida. No només pels qui pateixen càncer, també pels qui pateixen malalties que els obliguen a replantejar-te les seves prioritats, deixant de costat aquestes petites misèries que conformen el nostre dia a dia, i que tanta infelicitat produeixen, obligant a la gent a centrar-nos en el que veritablement importa: un mateix, i les seves circumstàncies, així com l'afecte dels teus, amics, família, tots els que romanen al teu costat quan veritablement els necessites.

A Gala només li demano que tregui tota la força que porta dins, que és molta, i lluiti contra aquesta malaltia que l'està posant a prova i de la qual estic segura en sortirà enfortit, i amb més ganes d'escriure que mai.

Per a més informació consulti l'edició en paper.