El Govern grec va aconseguir el respatller del parlament al seu duríssim pla d'ajust amb el qual aconseguirà desbloquejar el cinquè tram del rescat aprovat fa tretze mesos per la Unió Europea i l'FMI. Aquell dia ens va proporcionar dues escenes dignes de destacar. En finalitzar la sessió, des d'Atenes va poder escoltar-se el llunyà aplaudiment dels mercats i el sospir d'alleujament dels països immersos en plans de rescat o amenaçats de contagi. Però el que sentien els parlamentaris des dels seus escons eren els ressons d'una batalla campal, conseqüència de la protesta d'uns ciutadans no disposats a ser els pagans d'una situació que no van propiciar. Les manifestacions van deixar un reguer de ferits i de detinguts, i aquí tenim la segona imatge eloqüent: mentre cap dels artífexs del monumental engany grec que està en l'arrel de la gravíssima crisi que travessa el país ha pagat amb la presó pels seus excessos –alguns, fins i tot, romanen els seus escons–, desenes de ciutadans van acabar a la comissaria per la seva actitud durant la protesta.

Durant mesos, la crisi s'ha estès horitzontalment propagant els seus efectes de país a país i amenaçant l'estabilitat de la Unió Europea i la pròpia subsistència de la moneda única. Però les circumstàncies comencen a destapar altres símptomes molt preocupants que mostren com el desgrat comença a enfonsar les seves arrels i amenaça amb esquerdar el sòl sobre el qual durant les últimes dècades Europa ha estès i consolidat la democràcia. Perquè si durant anys hem discutit si el capitalisme desregulat era compatible amb un creixement equilibrat, amb un just repartiment de la riquesa i amb l'extensió equitativa de l'estat de benestar, ara, en comparar l'extrema eficàcia dels mercats i la maldestra resposta dels governs, hem de començar a preguntar-nos si un capitalisme feroç és compatible amb la democràcia.

Durant molt de temps no es van prendre en consideració els alts índexs d'abstenció electoral. Quan les enquestes van començar a mostrar la desafecció ciutadana i la consideració dels partits com un problema, la classe política va respondre amb la lletania del «no tots som iguals». El creixement de partits d'extrema dreta en alguna veterana democràcia del cor d'Europa va ser pres fa un parell de dècades com una raresa passatgera. I l'arribada d'un personatge com Berlusconi al govern d'un país com Itàlia, una excepció irrepetible. El temps ha demostrat la miopia en l'anàlisi. I si en el diagnòstic del que està succeint al voltant d'aquesta crisi ens tornem a equivocar, potser d'aquí a uns anys el menys preocupant sigui que un país vagi a la suspensió de pagaments.

Per a més informació consulti l'edició en paper.