Era una tarda tranquil·la de primers de juliol, amb milers de viatgers amb les maletes a punt per començar les seves vacances, quan les emissores de ràdio, els diaris digitals i el Canal 24 hores van començar a tirar fum. Dues de les anomenades «notícies bomba» arribaven des de Nova York i Madrid.

Les dues afectaven a la presumpció d'innocència dels seus protagonistes, culpables en processos judicials d'índola molt diferent. A aquesta hora la seu de la Societat General d'Autors i Editors, l'SGAE, estava presa per la Guàrdia Civil a la recerca de documentació sobre un delicte d'apropiació indeguda per part de la seva cúpula directiva. El seu màxim responsable, Eduardo Bautista, havia estat detingut.

Des de la polèmica sobre el cànon digital, i fins i tot abans, Bautista s'havia convertit en un dels personatges més odiats d'Espanya. Era el recaptador dels drets d'autor, morts o vius, que ensumava en perruqueries, bars, i qualsevol local comercial que gosés posar música sense reportar tributs a l'SGAE.

Les seves denúncies van arribar a veïns d'ajuntaments que, a les seves festes populars, intentaven representar alguna obra clàssica. Les reclamacions pecuniàries de l'SGAE feien que els improvisats actors no poguessin pujar-se a l'escenari.

Per totes aquestes raons, les xarxes socials, a Internet, cremaven d'entusiasme en conèixer la seva detenció. Això el fa culpable dels delictes que se li imputen? No.

Haurà de ser un jutge qui, a la vista de les proves aportada per la fiscalia i en funció de la investigació dels documents requisats per la Guàrdia Civil, dictamini si Bautista i els altres responsables de l'SGAE van desviar fons a empreses de la seva propietat.

Ve al cas aquesta obvietat, pel succeït amb la segona notícia d'aquell dia: la posada en llibertat, sense fiança, de l'ex gerent de l'FMI, Dominique Strauss Kahn. Després de la revolada mediàtica organitzada per la seva vergonyant i rocambolesca detenció a bord d'un avió amb el qual fugia precipitadament de Nova York, ara el fiscal considera que la víctima de la seva agressió sexual és una mentidera.

Els càrrecs contra Strauss segueixen el seu curs penal i no se li permet abandonar els Estats Units, però els socialistes francesos han arribat a qüestionar-se el retard en el procés de primàries perquè ell pogués incorporar-s'hi.

El prestigiat i costosíssim bufet d'advocats contractat pel polític francès ja va advertir, després de fracassar la seva estratègia d'al·legar que les relacions amb la cambrera havien estat consentides, que investigaria fins a l'últim detall de la vida d'aquesta dona per desprestigiar el seu testimoniatge.

Possiblement el cas es tanqui amb un acord entre les parts i mai s'arribi a saber el que va ocórrer en la luxosa suite d'aquest hotel de Manhattan. Però, a partir d'ara, la treballadora de la neteja té totes les de perdre.

El que es demostra en ambdós casos és que la condició d'imputat o exculpat no depèn de la major o menor simpatia, o fins i tot animadversió, que el personatge desperti en la societat. Per la qual cosa, abans de donar via lliure a judicis de valor, cal deixar que la justícia faci el seu treball.

Per a més informació consulti l'edició en paper.