• El cronista cultural Javier Rodríguez Marcos relata l'experiència a Xile

Javier Rodríguez Marcos, cronista cultural des de fa anys, anava a cobrir el Congrés de la Llengua a Valparaíso el febrer de 2010, però el terratrèmol que va assolar Xile li ho va impedir. Com que tenia bitllet, el van enviar a informar d'allò ocorregut en aquesta catàstrofe, experiència que explica al llibre Un torpe en un terremoto.

Un llibre que podria ser una més de les moltes cròniques periodístiques de grans professionals, però que es converteix en una delícia literària pel fet que qui ho escriu és un poeta, filòleg i redactor acostumat a desenvolupar el seu treball en els suplements culturals i les pàgines de cultura del diari El País, i que es veu convertit per a l'ocasió en reporter d'internacional.

Així, Javier Rodríguez Marcos (Nuñomoral, Càceres, 1970) ha fet d'Un torpe en un terremoto (Debate) un relat escrit amb humor i humilitat, una part del qual descriu la crònica d'aquesta catàstrofe, un terratrèmol de 8,8 graus d'intensitat en l'escala de Richter que, encara que no va deixar molts morts, sí que va ser devastador.

I una altra part, les pàgines parells, en la qual el protagonista, un antiheroi, escriu un llibre de viatges i narra les seves dificultats i les seves vivències amb ulls de lector, reflexionant sobre la situació del periodisme.

«El llibre va sorgir perquè a l'editor, Miguel Aguilar, li van agradar les cròniques que vaig enviar al diari i em va demanar si les podia ampliar, però li vaig dir que jo no era precisament un expert, sinó un maldestre en un terratrèmol, algú que, sent d'un àmbit, s'ha ficat en un altre que no és el seu», explica Rodríguez Marcos.

El viatge comença amb un bitllet a Buenos Aires i després fins a Mendoza (Argentina), per després seguir en un autobús amb el qual l'autor va travessar els Andes fins a arribar a Santiago. Tot això barrejat amb l'absència de llum i menjar, i un ordinador trencat. Així es desenvolupa aquesta crònica que s'inicia a Madrid amb la trucada d'un cap.

«Vaig pensar que no, vaig dir sí. La història de la meva vida ?Ja que tens bitllet, per què no et vas igual?' Era dissabte. Era el cap d'internacional...» escriu Rodríguez Marcos en el llibre.

Llavors, haver llegit a Neruda o a Bolaño no li servia per a tot el que l'esperava, per això el periodista es va llançar sobre guies, mapes, reportatges i tota classe de llibres que poguessin calmar el seu nerviosisme i avidesa, recordant a Kapuscinski (el llibre està ple de cites i referències): «Per escriure una pàgina, mil llegides».

L'autor de poemaris com ara «Fràgil», d'assajos com ara «Els treballs del viatger: tres lectures de Cervantes», vol deixar clar que en el llibre no hi ha res inventat, perquè la literatura té un altre escenari.

«El periodisme no ha de creuar mai la ficció. La narrativa és útil per escriure, però moltes vegades s'identifica narrativa amb ficció, i aquesta és la barrera que no cal creuar. El periodisme rigorós solament pot arribar a la veritat a través de les dades. Amb Bin Laden o amb el cas Strauss-Kahn només ens valen les dades», subratlla l'autor.

Rodríguez Marcos, que va estudiar filologia i que per sobre de tot es considera un lector de diaris, assegura que no repetiria l'experiència i que admira molt la informació econòmica, però que, si l'enviessin a Davos, necessitaria dues vides.

L'autor deixa en aquestes pàgines les seves reflexions sobre la situació tan delicada que viu el periodisme i sobre el lloc que ocupa en concret el periodisme cultural, que exerceix des de fa més de deu anys. Assegura, parafrasejant a la pensadora Hannah Arendt, que «la societat de masses no vol cultura, sinó entreteniment».

A més, recorda «la distància que hi ha entre la societat de la informació i la societat del coneixement», i considera que, malgrat tot, el periodista «és un talent sota pressió», en paraules del seu admirat col·lega Enric González.

Quant a la crisi i els seus efectes en el periodisme, Rodríguez Marcos posa d'exemple els tres paràmetres que un dia va sentir al cantautor Tom Waits: bé, ràpid i barat, que, en la seva opinió, en aquest camp no es poden donar junts: «Si és bo i ràpid no és barat, i si és barat no és bo i ràpid», conclou.