• Totes les evidències històriques apunten que el famós jaciment estava localitzat

Encara que el nord-americà Hiram Bingham s'ha emportat la glòria mundial per haver «descobert» la ciutadella inca de Machu Picchu, totes les evidències històriques apunten al fet que aquest famós lloc arqueològic mai va estar perdut.

Bingham va guanyar fama després de realitzar tres expedicions (1911, 1912 i 1915) cap a Machu Picchu, que va anomenar «la ciutat perduda dels Inques», però enmig de les seves aventures va esbiaixar les dades històriques que va anar trobant i, fins i tot, va deixar d'esmentar a importants coneixedors de la zona, entre ells un compatriota seu.

Aquest personatge va ser Albert Giesecke, un acadèmic nord-americà que amb els seus 29 anys era rector de la Universitat Sant Antonio Abad del Cuzco i que va ser qui li va donar les referències i, fins i tot, el nom de Melchor Arteaga, el camperol que més tard guiaria a Bingham, un 24 de juliol de 1911, fins a les famoses ruïnes.

Però abans de Bingham, que molts asseguren que va inspirar la figura cinematogràfica d'Indiana Jones, altres persones van visitar el lloc, encara que sempre amb l'ansietat de buscar tresors o mentre realitzaven exploracions mineres o buscaven rutes fluvials cap a l'Amazònia.

El més cèlebre de tots va ser l'hisendat cuzqueño Agustín Lizárraga, que va arribar a les ruïnes i fins i tot va inscriure al mur de les Tres Finestres «A. Lizárraga, 14 de juliol de 1902», és a dir, nou anys abans que Bingham.

Lizárraga va realitzar les primeres tasques de neteja a les ruïnes acompanyat per Just A. Ochoa, Gabió Sánchez i Enrique Palma, però va morir ofegat al riu Vilcanota el febrer de 1912, sense poder reclamar el seu descobriment.

Però fins i tot abans que ell, ja van existir mapes del segle XIX en els quals s'assenyalava el lloc de Machu Picchu i, si es retrocedeix més en el temps, els primers indicis són de 1565, quan en els escrits de l'espanyol Diego Rodríguez de Figueroa apareixia amb el nom de «Pijchu».

Moltes d'aquestes dades van ser ofertes el 2003 per la historiadora peruana Mariana Mould de Pease, que va publicar el llibre Machu Picchu i el Codi d'Ètica de la Societat d'Antropologia Americana.

Entre les evidències històriques, Mould va publicar els mapes que proven que la ciutadella inca havia estat coneguda ja al segle XIX, i aparentment saquejada, per l'aventurer alemany August Berns.

Aquests mapes havien estat fets públics com una primícia pel cartògraf nord-americà Paolo Greer, qui va assegurar que Berns era el veritable descobridor de Machu Picchu, alguna cosa que va ser rebutjada per Mould.

A més, la historiadora va revelar que Bingham va tenir entre els seus papers la resolució que va autoritzar la presència de Berns en el lloc històric, i va dir a més que l'historiador anglès Clemens Markham, que va arribar a ser president de la Reial Societat Geogràfica de Londres, també tenia mapes en els quals figurava Machu Picchu.

L'historiador peruà Carlos Carcelén assegura, per la seva banda, que Berns es va instal·lar a la regió de Cuzco i va crear una empresa de fustes i d'explotació minera durant la segona meitat del segle XIX, des d'on va començar a saquejar les relíquies de Machu Picchu amb el coneixement del Govern d'aleshores.

Mould també va avançar l'existència d'altres mapes datats el 1870 i 1874, respectivament, i que considera «una prova irrefutable que Machu Picchu estava totalment integrat en el Perú republicà».

El mapa de 1870 va ser traçat pel nord-americà Harry Singer per promoure la inversió minera a la zona, i el de 1874 va ser fet per l'enginyer alemany Herman Gohring per encàrrec del govern peruà i assenyala clarament Machu Picchu i la muntanya veïna Huaina Picchu.

Ara que ha passat un segle, i amb el ple reconeixement mundial, existeix consens que Bingham no va ser el descobridor, però sí que va ser la primera persona que va saber adonar-se de la importància històrica i cultural de la ciutadella que seria considerada una de les Set Noves Meravelles del Món.

Per a més informació consulti l'edició en paper.