• Ara toca discutir quins dies de festa són «sagrats», i quins no ho són i es poden desplaçar

Es veu que aquest país no sap viure sense debats estèrils. Ara toca discutir quins dies de festa són «sagrats» i quins no ho són; quins es poden desplaçar si cauen en cap de setmana, i quins són intocables.

De què depèn? Del significat de la festa que se celebra? De l'humor del ministre de torn? De la caixa del dia anterior? O és que només són intocables les festes religioses? Personalment crec que, en el primer lloc del rànquing dels intocables, només hi pot figurar l'única festa que la llei ens diu que és «nacional»: el 14 de març, dia de la Constitució. És un símbol nacional laic, volgut per la immensa majoria, i que deixa de banda les creences que són de l'àmbit privat de cadascú, religioses o de qualsevol altra mena, que és el que sembla que tocaria en un Estat aconfessional.

Però està clar que aquesta consideració no recull tantes adhesions com seria d'esperar en un estat laic. Es veu que el 14 de març és una festa menor, que es pot fer ballar com una baldufa, contràriament a d'altres dies que algunes autoritats han qualificat de sagrats: Meritxell, Nadal i Cap d'Any. O Canòlich, per exemple. Hi ha festes que s'han de celebrar el dia que toca, i si és dissabte millor, que se m'allarga el pont, i d'altres que no, que et pot tocar treballar per moltes ganes que tinguis de celebrar-la. Ressuscita aquell concepte tan modern de les «festes de guardar»: tot Déu a missa i repòs obligatori.

Queda clar que el debat no té res de comercial, sinó que l'autèntica discussió sembla que porti sobre si val gaire la pena celebrar una Constitució que alguns, encapçalats per l'ara cap de Govern, ja no veien amb bons ulls l'any 1993. O si és necessari commemorar una cosa tan roja i descreguda com el primer de maig, a criteri sempre dels mateixos.

D'altres, en canvi, que aleshores va semblar que sí que els feia gràcia, ara es fan enrere, deuen haver vist la llum divina, i consideren que els andorrans ateus, agnòstics, musulmans o de qualsevol altra confessió –que hi ha, per sort, de tot– han de passar per l'adreçador d'una religió que respecten però no professen, i celebrar «siusplauperforça» unes festes que no senten com a seves. I en canvi, els pot tocar treballar el dia de la festa nacional, que és la que voldrien celebrar, si més no perquè, com em deia aquell amic meu, la Constitució la van votar, i la mare de Déu, no. Només demanen respecte i laïcitat. Que una cosa és la necessària tolerància, i una altra de molt diferent el “trágala y calla”. Queda clar que, a la nova Andorra dels Demòcrates per, la pela és la pela –amb permís, però, de l'Església.

L'Andorra constitucional era un Estat de dret democràtic, social i aconfessional. Amb la nova manera de fer política, l'Andorra dels Demòcrates per serà un estat ultraliberal i catòlic: el que pugui, que sobrevisqui, i el que no, que resi molt. Orate, fratres: pregueu, germans, tant si us agrada com si no.

I no perdeu de vista l'Escut nacional, que qualsevol dia hi apareixeran els canvis tan promesos: enlloc de les barres de Foix i de Catalunya, un parell de codis de barres. On hi havia les vaques de Bearn, dos caixers automàtics, que ragen molt millor que cap braguer. Per divisa, «Virtus Unita Euribor» o qualsevol cosa semblant. Però no hi patiu, no us preocupeu, que, tal com hauria pogut dir Humphrey Bogart si hagués sigut andorrà, sempre ens quedarà la Mitra.

Membre del Comitè Directiu del Partit Socialdemòcrata

Per a més informació consulti l'edició en paper.