• «No eren delinqüents, eren guerrillers», incideix Javier Rodríguez

Per a uns han passat a la història com a simples bandits que es van anar a la muntanya en acabar la Guerra Civil. Mai van arribar a «posar en escac» al règim, però Franco es va prendre «molt de debò» acabar amb aquests guerrillers clandestins, que van abanderar l'oposició interna de l'Espanya dels anys quaranta.

Aquesta és la síntesi que l'investigador de la Universitat de LLeó i expert en història franquista, Javier Rodríguez, fa de l'ambivalència del fenomen del maquis en la memòria col·lectiva.

«No eren delinqüents, eren guerrillers», incideix Rodríguez, qui en una entrevista ha assenyalat que la imatge del maquis com un bandoler és fruit de la «propaganda» del règim en el seu afany per destruir els suports socials que el moviment podia collir.

Segons subratlla, l'Estat no va arribar a sentir una «por real» que la guerrilla fora a posar-ho «en perill», però sí va percebre que en algunes zones estava començant a crear «problemes» en la vida quotidiana.

Sense una estructura unificada en tot el país, els grups de maquis els van començar a nodrir excombatents republicans i represaliats que fugien a boscos i paratges de difícil accés, on trobaven un lloc idoni per amagar-se de la Policia Armada i la Guàrdia Civil.

Aquestes incipients guerrilles van proliferar a les zones muntanyenques i va anar a la comarca del Bierzo on, segons apunta Rodríguez, es va crear el 1942 la primera agrupació «organitzada» de tota Espanya, denominada León-Galícia.

Rodríguez assumeix que els maquis van protagonitzar accions armades i violentes, com a atracaments, segrests i assassinats, si bé les circumscriu en el context de la «cruel» repressió de la postguerra.

Tal vegada el seu episodi més sonat va ser l'intent d'envair Espanya a través del la Vall d'Aran el 1944, en el qual cinc mil guerrillers que van tractar de creuar els Pirineus van ser frenats per les tropes de Franco, apunta Rodríguez, que entén que els maquis van arribar a tenir esperances d'èxit acabada la Segona Guerra Mundial davant una possible intervenció aliada a Espanya.

Al seu judici, una de les armes «més mortíferas» contra aquests grups va ser la creació el 1942 de les «contrapartides», unitats de la Guàrdia Civil que vivien a la muntanya igual que ells.

A més, el règim va ampliar el camp d'acció contra els guerrillers i va promulgar el 1947 la Ley del Bandidaje y Terrorismo, que va ser la que va propiciar –puntualitza Rodríguez– que s'estengués la «mitologia que solament eren bandolers», la qual cosa va corrompre notablement la seva imatge entre el poble.

En la seva opinió, la memòria col·lectiva ha estat «totalment injusta» amb aquests guerrillers perquè se sol oblidar que van lluitar contra una dictadura en uns anys de «feroç repressió» política.

Rodríguez lamenta que mentre a França es recorda «amb honors» als combatents antifeixistes espanyols –alguns dels quals es van unir als maquis–, aquí no se'ls dóna el mateix reconeixement.

«Però la solució solament s'aconseguirà explicant bé la història», reflexiona.

EL MOVIMENT dels maquis va començar a decaure en els anys cinquanta a causa dels bons resultats de la repressió i a l'acostament dels aliats a Franco en els primers compassos de la Guerra Freda.

A aquestes circumstàncies es van sumar un canvi en l'estratègia del Partit Comunista d'Espanya (PCE) i el naixement d'una nova oposició de tall universitari, continua.

«El maquis no van acabar amb el règim, però va servir per protegir a molts fugits de la repressió i va suposar un salt qualitatiu», afegeix Rodríguez, qui recorda a manera d'anècdota que, encara que s'enquadri com un moviment de postguerra, va haver-hi alguns combatents que mai van abandonar la seva lluita.

Es considera que l'últim d'ells va ser José Castro Veiga O Pilot, abatut a tirs a l'embassament de Belesar (Lugo) al març de 1965.

Periodista

Per a més informació consulti l'edició en paper.