• Entre el 2000 i 2004 el Govern va autoritzar prop de dos milions de m2 quadrats de superfície construïda

L'aturada del sector de la construcció obliga a una forçada reacció. Al mateix temps de fer aquesta és necessària una acurada reflexió per a entendre mínimament, d'un costat, el que i perquè ha passat i que cal fer perquè no es repeteixi aquesta situació, i d'un altre costat com reactivar el més aviat un sector econòmic que ha de saber readaptar-se a les noves circumstàncies de crisi i trobar les seves justes dimensions en el nou model econòmic del que ha de saber-se dotar el país.

En relació a la reactivació, els Comuns i Govern estan elaborant una sèrie de mesures, entre altres de modificació de la llei del sòl i de millora de l'eficiència de l'administració pública. Sens dubte que seran positives però també està clar que són insuficients.

La llei del sòl no només s'ha de revisar per facilitar la transformació del sòl urbanitzable en sòl urbà sinó que cal que esdevingui la norma reguladora que reflecteixi un model específic i concret d'ordenació del territori que estigui d'acord amb el nou model econòmic que la societat andorrana vol i necessita definir urgentment a través d'un gran pacte social.

L'ACTUAL TEXT reflecteix un model econòmic caduc, de creixement il·limitat i indiferenciat, que es va iniciar a regular el 1955 i que preveia la utilització del territori com a fons de negoci per a poder acumular el capital suficient que permetés la transformació del país d'un model rural a un d'urbà i el pas d'una societat agrícola i ramadera a una de terciaritzada i de serveis, amb la participació de tots incloent als propis andorrans. Avui aquesta etapa ja s'ha tancat i no té sentit utilitzar el territori com a una simple mercaderia econòmica més dins del sector de la construcció.

Ens cal ser capaços de treballar-lo donant-li un valor afegit ja no individualitzat i aïllat sinó com a conjunt, beneficiant directament a més dels seus propis i legítims propietaris, a tota la societat. Tant l'administració general com les comunals, que porten un dèficit en planejament important en els darrers trenta anys i s'han aturat des del 2003 i 2007 respectivament, han de mentalitzar-se i invertir, perquè és necessari, i promoure el planejament en tots el nivells.

La primera generació de plans d'urbanisme i d'infraestructures són encara el fidel reflex del model econòmic caducat que ha servit per fer el pas de la vella a la nova Andorra, i no serveixen per encarar el futur, ni el més proper ni el més llunyà.

Les infraestructures generals, els serveis comunals, la protecció cultural i la protecció natural no es troben a l'alçada del que necessita la societat andorrana d'avui i molt menys encara la de demà, la de les noves generacions que hauran de competir en un marc global amb una parcial obertura del país al món global, iniciada irreversiblement el 1866 i que porta un retard de 150 anys.

Com tampoc es pot fer planejament pensant únicament amb la necessitat de creixement a partir de fer habitatges i més habitatges indefinidament. Cal compatibilitzar i no només això sinó fer una ordenació urbana que pugui ser flexible i encaixar altres usos en el creixement o desenvolupament urbà.

EL QUÈ HA PASSAT es pot resumir en la dita que diu «tot el que es menja s'ha de pair». I novament hom ha volgut menjar més del que es pot pair. I això ve passant des de fa més de tres dècades.

En cinc anys, entre l'any 2000 i 2004 el Govern va autoritzar prop de dos milions de metres quadrats de superfície construïda, el que resulta un promig d'uns 400.000 metres quadrats a l'any. El 2004 se'n van autoritzar 605.751 metres quadrats. La crisi estava anunciada.

El promig autoritzat entre els anys 1981 i 1990 va ser d'uns 205.000 metres quadrats a l'any tenint també la seva corresponent crisi.

El promig autoritzat entre els anys 1991 i 2000 va ser d'uns 199.500 metres quadrats a l'any tot i tenir la seva corresponent crisi. I el promig dels 28 anys que van entre 1981 i el 2008 ha estat d'uns 220.900 metres quadrats a l'any.

EL RESULTAT és evident, per pair tot el que s'ha autoritzat calen uns quants anys de més perquè el model econòmic del sector de la construcció vàlid dels darrers anys no és capaç d'assumir-ne més. Les regles del model econòmic que tots sabíem es trobava a la seva fi, i malgrat això no es va emprendre cap mesura. L'empatx, el mal de panxa i la lenta recuperació que se n'han després són les conseqüències negatives més immediates. El tancament i redimensionament d'empreses, l'acomiadament de personal, els impagaments, les hipoteques i la recessió en són altres, amb el corresponent impacte en la resta de la societat i les administracions públiques. Però cal que en resultin conseqüències positives per al futur i l'exemple de les riuades del 1982 ens pot ajudar a entendre el fenomen.

El més primari de tots els sentits, el sentit comú, reclama actuar. Tal i com es va fer després de les riuades del 82, en que es van posar mesuradors del cabal a les capçaleres i indrets claus dels rius per a detectar nivells o volums que alertessin del que podria arribar més avall.

L'interès general demana evitar crescudes puntuals, intentar regular els volums perquè siguin el més constants possibles i, donat el cas excepcional, saber gestionar, el millor possible, les puntes.

Seria bo doncs que a més d'intentar reactivar el sector, es fessin els perquès per a reconèixer-ne els volums que calen en virtut del nou model econòmic i sobretot es fixin límits.

Com a proposta suggereixo 100.000 metres quadrats edificats de superfície privada autoritzada per any de nova construcció com a màxim, sense límit per a les reformes i sense límit per a la superfície pública, passant a l'any següent les demandes d'autorització que excedeixen el cupo establert. De la mateixa manera que es fixa cupos a la immigració. La sostenibilitat constructiva és necessària per a poder tenir un desenvolupament sostenible, és a dir un desenvolupament que permeti donar l'abast a la previsió de les infraestructures i serveis de tot tipus que hi estan relacionats per part de les administracions públiques i impliqui una continuïtat en el sector privat que garanteixi, a les persones i a les empreses i a tot el teixit social que en depenen, una estabilitat que doti al país d'una sostenibilitat en el seu futur econòmic, però també social i nacional.

La sostenibilitat constructiva és apostar decididament per la rehabilitació energètica, funcional i estètica dels edificis contemplats individualment o col·lectivament (com la recuperació dels nuclis tradicionals que es troben abandonats a l'oblit, o dels carrers o de les façanes a rius).

La sostenibilitat constructiva és la bona i activa gestió de tot el patrimoni públic infrautilitzat, que sovint, en ser de tots, és considerat com si no fos de ningú.

La sostenibilitat constructiva és començar a plantejar-nos la integració del nostre entorn, dels paisatges que ens acompanyen , urbans i naturals i no considerar-los espais marginals.

La sostenibilitat constructiva és recolzar el nostre desenvolupament en la complementarietat amb l'entorn que es troba a pocs quilòmetres del nostre voltant.

LA CRISI ens ofereix una excepcional oportunitat per a redreçar el país segons uns paràmetres nous, acompanyats de sentit comú però alhora ambiciosos i que no poden conduir-se pel mateix camí que ens ha conduït fins on som, perquè aquest camí no té retorn, ni continuïtat possible.

Arquitecte

Per a més informació consulti l'edició en paper.