Dolent que la policia faci hores extra
- Als ?indignats' els hi queda el més difícil: no perdre del tot la nostra confiança
Mala cosa quan la policia ha de fer hores extra, sigui en cap de setmana, sigui en dies laborables. Mala cosa quan l'actualitat política resideix al carrer, com ha ocorregut aquest cap de setmana. Mala cosa quan les fotografies en els periòdics reflecteixen tensió, amenaces, violència. Em va causar una profunda preocupació, i certa indignació, l'ocorregut dijous passat a València, on es van enfrontar amb particular ímpetu els manifestants del 15-M, els indignats, i la policia, que va actuar amb, al meu judici, massa contundència. Més preocupació encara em va causar el succeït en tantes localitats espanyoles dissabte passat, dia en el qual prenien possessió els nous alcaldes: ¿és el preludi de nous incidents, anem a cridar-los piadosament així, a càrrec del moviment espontani?
Els indignats desmantellaven aquest diumenge el seu campament a la Porta del Sol, per deixar-la, deien, neta i lluenta, tal com la van trobar fa un mes. Bé. Però el moviment no va a detenir-se, probablement perquè la major part dels seus integrants, suposo que a pesar seu, no tenen millor cosa que fer. Ja s'ha dit moltes vegades que un país que té un 43 per cent dels seus joves en atur sofreix un càncer greu. I això ha de sortir per algun costat: m'alleuja veure que aquest símptoma, el moviment dels indignats, ha estat bàsicament pacífic. Bàsicament.
PERÒ el col·lectiu ha donat recentment, em sembla, excessives mostres d'agressivitat contra l'institucional: tractar d'impedir, o alterar, la constitució d'ajuntaments en tota Espanya, entre ells el de Madrid, els enfronta amb els seus representants oficials, per cert la major part d'ells del Partit Popular. I una mica amb els mitjans de comunicació, on es comença a percebre una variació en el to d'inicial simpatia amb que van ser acollits els animadors de la spanishrevolution que va copar portades a tot el món.
¿Per què, per exemple no van acudir els indignats a la porta de l'Ajuntament de Sant Sebastià, on la coalició abertzale Bildu es feia sorollosament amb el poder? ¿Per què no a Lizarza, on els mal anomenats radicals van provocar incidents absolutament antidemocràtics i fins i tot van vetar l'accés a l'Ajuntament a mitjans de premsa? ¿On estaven quan a Elorrio se sacsava al regidor del PP? No seré jo, per descomptat, qui acusi als indignats, pels quals sento una indissimulada estima, de connotacions o simpaties amb els bildutarras; dic, solament, que els animadors del 15-M, siguin els qui siguin, han de defensar-se dels infiltrats anti-sistema, donar-se a si mateixos una certa representativitat (portaveus autoritzats, per exemple), deixar de costat la temptació de sentir-se influents davant les eleccions i oblidar-se de certs desafiaments a la legislació: ¿a què ve, sense anar més lluny, plantejar-se marxes sobre el Congrés dels Diputats quan se celebra el debat sobre l'estat de la nació?
CONFIO que tals idees siguin solament alguna sortida aïllada, una més en l'aldarull reinante, i no trobin el suport assembleari, perquè ja dic: manifestar-se davant els parlaments quan sesionan és il·legal, i mala cosa quan la policia ha de fer hores extra, máxime quan s'afebleix la cúpula del Ministeri d'Interior, fins ara magníficament regit per Pérez Rubalcaba, ara ja no tant. Perquè, senyor ministre, com és possible que es toleressin els esmentats incidents del dissabte al País Basc, on es van donar casos -aïllats, és cert-- d'apologia d'ETA? Malament comença el del centenar de regidors de Bildu, que no van saber tranquil·litzar els ànims d'els qui ja temien la seva arribada al poder... I, damunt, la pàgina web policial inutilitzada pels hackers del sancionat col·lectiu Anonymous. El que faltava.
SÍ. ESTIC convençut, en fi, que sentirem parlar més dels indignats, que, em sembla que legítimament, aprofiten el riu polític tan regirat per fer sentir la seva veu. Però ja no estic segur que totes les veus que sento m'agradin. Sé que han convocat una manifestació i que les assemblees, sembla, es traslladen als barris. No sé molt més perquè l'organitzada desorganització que els regeix no contempla massa contactes formals amb periodistes, malgrat que alguns ho hem intentat reiteradament. Ja he dit alguna vegada que els nostres fills, i una part de nosaltres, estan en aquest moviment, o propers. Però ara els queda el més difícil: no perdre del tot –del tot– la nostra confiança. Ni la dels nostres fills, que pot ser que siguin ells, però no tant alguns d'ells.
Periodista
Per a més informació consulti l'edició en paper.