• Flanquejat per botigues de moda el número 59 de la Rue de Rivoli s'ha convertit en un modest museu

A la recerca dels Mondrian, Giacometti i Picasso del futur, l'Ajuntament de París ha dedicat 20 milions d'euros per recolzar el vessant artístic dels okupes en edificis com el centre 59rivoli, emblema d'una iniciativa que intenta aplanar el camí a creadors sense recursos.

Flanquejat per botigues de moda i situat en una artèria comercial, el número 59 de la Rue de Rivoli s'ha convertit en un modest museu pel qual es deixen caure galeristes, bohemis, creadors i turistes. Abans il·legal, des de fa dos anys compta amb permís i recursos municipals.

«L'okupació no és legal. Aquí resideix tot l'interès», admet en una entrevista el responsable de Cultura del consistori parisenc, Christophe Girard, que abandera un projecte que des del 2001 ha dotat de recursos a «més d'un miler» de creadors vinculats a l'okupació.

Solament en la compra i restauració de l'edifici autogestionat del 59rivoli s'han invertit prop de 10 milions d'euros (uns 14,5 milions de dòlars) per transformar les seves cinc plantes en una galeria d'art amb tallers gratuïts i oberts al públic sis dies per setmana on treballen 30 pintors, escultors i músics.

«Comprem l'edifici –que pertanyia al banc Crédit Lyonnais– i ho reformem. El lloc funciona molt bé. Ho visita gent del món sencer» perquè «està en el cor de París, enmig de comerços i habitatges», diu el responsable de Cultura de l'Alcaldia del socialista Bertrand Delanoë.

Es tracta de l'estendard d'un projecte que engloba a la meitat dels 25 centres d'aquesta naturalesa radicats a París. D'aquesta forma, el consistori ha institucionalitzat l'okupació creativa de 17.000 metres quadrats, és a dir, «fins a 25 vegades la nau del Grand Palais».

«Entre aquests artistes hi ha, necessàriament, Mondrians, Giacomettis, Juan Grisos i Picassos», sentència Girard, que considera que «amb l'explosió de preus immobiliaris, per a un jove artista fràgil que no té ingressos fixos, la vida és gairebé impossible en una gran ciutat».

FORA dels despatxos municipals, els beneficiaris de les subvencions aplaudeixen la iniciativa de l'Ajuntament en una urbs en la qual el preu mitjà del metre quadrat d'habitatge en venda supera els 8.000 euros (uns 11.700 dòlars).

Maitena Barret gaudeix d'un taller a l'edifici 59rivoli que, per reconvertir-se en l'aparador alternatiu que és actualment, va pactar amb l'Ajuntament alguns canvis com prescindir de la funció residencial.

«Una particularitat de l'edifici és que està obert tots els dies al públic des de la una de la tarda fins a les vuit. És gratis i la gent pot visitar-ho, parlar amb els artistes i veure'ls treballant», comenta Barret envoltada de pinzells i cavallets.

És també un canal per introduir als creadors en els circuits comercials i apropar-se als clients en una ciutat intrínsecament lligada a la indústria de l'art i en la qual estan emplaçats alguns dels museus més visitats del món, com el Louvre o el Centre Pompidou.

«Pots mostrar el teu treball a més persones que en un taller privat i trobar galeristes, persones que treballen al món de l'art, gent d'altres països, pots vendre... El teu treball té molta visibilitat», reconeix.

A més, el moviment d'artistes okupes es relaciona amb centres similars d'altres ciutats europees com Barcelona, Berlín, Roma o Hamburg, amb els quals fins i tot desenvolupen programes d'intercanvi.

A França, es tracta d'un moviment en el qual cada col·lectiu funciona de manera independent però connectat a través de la plataforma Intersquat, un paraigua que abriga tant els centres artístics institucionalitzats, com aquells que no volen barrejar-se amb l'establishment i els que combaten l'especulació immobiliària.

La casa okupa és «una alternativa necessària pels artistes perquè l'espai és molt car», sintetitza la ballarina franc-austríaca Marlene Jöbstl, que assaja en el centre Petite Roquette, un altre dels establiments recolzats amb el pressupost municipal.

No obstant això, hi ha els que denuncien el balafiament sistemàtic de diners públics en favor d'un moviment essencialment il·legal, al que l'Ajuntament respon que aplica una política «d'esquerres» que «dedica molta atenció als artistes i a (combatre) la seva degradació».

«Són històries individuals d'artistes, amb la seva vida, el seu funcionament, la seva fragilitat, el seu projecte... Cal mirar cada col·lectiu cas per cas, sense generalitzar», conclou el responsable de Cultura de la ciutat on va florir l'art modern.

Per a més informació consulti l'edició en paper.