• El paternalisme llibertari, igual que el contractualisme social, és una solució de compromís; benvinguda sigui

Fa uns deu dies en Jaume Serra va respondre al meu article És possible una esquerra liberal? amb una amena i interessant exposició del paternalisme llibertari, un intent més de buscar un equilibri entre el laissez faire i la intervenció estatal. Diu en Jaume al seu article que li agrada aquesta tècnica de l'storytelling que vaig fer servir –i no, no ho vaig aprendre de Christian Salmon, sinó de Voltaire– així és que també faré una mica d'storytelling en aquest tercer article de la sèrie. I el protagonista serà el mateix Jaume Serra:

El primer cop que vaig parlar amb ell per telèfon va ser cap al 2008, durant la segona meitat de la legislatura 2005-2009 que va marcar el capvespre de tres lustres de governs del PLA. Ell era aleshores vicepresident del grup parlamentari de la majoria i entre alguns periodistes tenia fama de distant, de pedant i fins i tot de prepotent. Jo l'havia vist alguna vegada passejant el seu gos per Escaldes, amb una gorra i un posat que hauríeu dit inconfusiblement britànics. Després, molt temps després, vaig saber que Albert Pintat l'anomenava Sir James. I sí, li escau. Com deia en Càndid a la seva carta de comiat: sembla talment sortit de Mayfair i no se'ns faria estrany veure'l baixar d'un Bentley a New Bond Street i anar a fer temps al club, fumant una pipa i llegint un llibre sobre matemàtiques o ontoteologia abans d'anar a sopar al Savoy.

Doncs això, que entre el seu posat britànic i la fama de pedant que el precedia ho tenia tot per caure'm d'allò més bé. Un dels primers dies que el vaig trucar –no sabria dir si el primer– va ser per parlar d'una proposta de suposada reactivació econòmica formulada per alguna associació empresarial. La proposta era simple: rebaixar impostos per reactivar l'economia i acabar recaptant-ne més. En Jaume Serra la va descartar i no es va limitar a fer-ho amb els arguments de sempre, sinó que es va referir a la teoria sobre la qual se sustentava la proposta en qüestió –teoria que, de ben segur, els impulsors de la proposta desconeixien– i que no era altra que la corba de Laffer, segons la qual una reducció d'impostos pot revertir en una major recaptació per a la hisenda pública per l'efecte dinamitzador que la rebaixa impositiva té sobre l'economia... i viceversa, és clar.

L'amic Jaume rebutjava la proposta de la patronal –i així ho va rebutjar el Grup Liberal al Consell– perquè no hi havia grans impostos per rebaixar i perquè la corba de Laffer –la famosa teoria que rebaixant impostos tots, inclós l'Estat, acabaríem essent més rics– només funciona amb impostos directes i tipus impositius elevats; i Andorra aleshores no tenia ni una cosa ni l'altra. Així ho vaig escriure i algú des de les files del PLA va esbroncar en Jaume per haver-se mostrat massa culte davant l'opinió pública. I jo vaig pensar en com de malament està un país quan els seus representants polítics han de semblar illetrats per tenir possibilitats d'èxit. Als periodistes ens passa alguna cosa similar, perquè treballem per al ciutadà mitjà i això del ciutadà mitjà és una construcció conceptual igualitarista i ja se sap que sempre s'acaba igualant per baix.

El cas és que en aquella referència a la corba Laffer ja hi havia alguna de les coses que en Jaume deia al seu article de resposta. En aquella conversa telefònica del 2008 ell ja advertia del risc de voler aplicar models matemàtics pretesament infal·libles a la realitat –econòmica o política en general–. Aquests models són d'una utilitat limitada, sota unes circumstàncies molt concretes... tan concretes que, en el fons, acaben tenint poca utilitat.

Per això en Jaume parla al seu article del paternalisme llibertari, que en el fons és una solució de compromís. És a dir, un cop hem constatat –en el pla teòric i també a la pràctica– que tant la planificació socialista com la desregulació ultraliberal són un fracàs, ens cal trobar un equilibri entre regulació i llibertat. Davant el plantejament que jo feia en el meu primer article: si és possible articular un discurs i unes polítiques des de la teoria purament liberal que donin resposta i satisfacció a les tradicionals aspiracions de l'esquerra –i crec que sí, crec fermament que sí– en Jaume aporta un instrument, el paternalisme llibertari, que pot ser una bona manera d'aconseguir que els mercats distribueixin òptimament –i equitativament– els seus beneficis sense violentar el valor suprem de la llibertat.

I la solució és de compromís perquè el paternalisme llibertari ens diu que cal fer una «espenteta» als individus perquè prenguin la decisió econòmicament òptima –políticament encertada, si ho traslladem a un pla més general. Però no ens diu com d'intensa ha de ser aquesta espenteta. No hi ha cap model matemàtic que ens ho digui. I està bé que sigui així, està bé que el món estigui ple d'imprevistos i d'imponderables. Si fos d'una altra manera, seria mortalment avorrit... i el que encara és pitjor, seria una mena de Matrix on tot està previst i determinat.

La gràcia original del liberalisme és que entén raonablement bé la naturalesa humana i que té un punt escèptic –escèptic, i així ho demostra Hume en el seu Assaig sobre la norma del gust, fins i tot amb el seu propi escepticisme. El contractualisme social –igual que el paternalisme llibertari– és una solució de compromís: és pur constructivisme avant la lettre, sense acceptar més dogma que el de la irrenunciable existència de la llibertat humana.

Per això és vergonyós que alguns –molts, masses– dels que s'autoanomenen liberals hagin estat seduïts per l'econometria, és a dir, per l'aplicació de models matemàtics al comportament de les persones. «Quan el nostre comportament no és el que prediuen els models, quan som més humans i menys econòmics del que pensem: el paradigma ha canviat», diu en Jaume Serra al seu article. I tant que ha canviat! El paradigma era una farsa! Ell, com que no deixa de ser Sir James, ens ho diu de manera més amable: «L'homo oeconomicus o els mercats en competència perfecta no existeixen, no es corresponen amb la realitat que ens pretenen explicar».

En el fons el socialisme clàssic i l'ultraliberalisme economètric s'han estavellat contra la mateixa paret: la naturalesa humana. Han volgut aplicar un determinisme a l'ésser humà que li és del tot estrany. I això els passa per no haver llegit res o no haver entès el que llegien: quan Kant a la seva trilogia crítica marca la línia entre el coneixement científic i la resta ja queda prou clar que el que avui mal anomenem ciències socials –economia, política, història...– no seran mai ciències en el sentit estricte de la paraula, perquè no poden generar proposicions sintètiques a priori. I a mi em perdonaran, però això s'ensenya a Batxillerat. És a dir, es pot preveure tot en matemàtiques, en física, en química... però no es pot ni es podrà preveure mai, mai, mai tot en tots aquells àmbits en què intervingui la voluntat humana. I Stuart Mill –liberal més utilitarista que dogmàtic– va reblar el clau en dir que no és possible aplicar el ceteris paribus a les ciències socials: És a dir, que allà on intervé el comportament humà és impossible pretendre alterar una variable i aconseguir que la resta de variables es mantinguin constants. I si no podem fer això, no hi ha ciència, ni certesa absoluta, ni model matemàtic que valgui. Afortunadament.

Per tant, benvingudes siguin les solucions de compromís, benvingut sigui el pragmatisme, benvinguts els delicats equilibris, els conceptes dèbils però útils. Especialment si amb ells podem fer una societat una mica més pròspera, més equitativa, més culta i més feliç.

Per a més informació consulti l'edició en paper.