Al Iemen, la situació està al límit amb el president Saleh ferit en un atac al seu propi Palau presidencial i refugiat a l'Aràbia Saudita, mentre segueix la violència extrema entre el règim i les tribus opositores. La ineficàcia dels governs, la corrupció i les guerres tribals són la causa d'una protesta que porta mesos omplint els carrers però que fins ara només ha aconseguit causar desenes de morts innocents. Si segueix Saleh, la repressió del règim contra els opositors seria encara més brutal. Si governen els legítims vencedors de les últimes eleccions, possiblement també. Però ni la Unió Europea, ni l'OTAN ni l'ONU han dit res. Bé, sí, Europa ha donat l'ordre d'evacuar els seus ciutadans.

A Síria s'han sobrepassat ja totes les línies vermelles de la repressió dels opositors per part del govern de Bachar Al Asad. Un dia ofereix amnistia i diàleg i el dia següent les tropes sirianes maten a tirs a desenes de manifestants antigovernamentals. La situació empitjora des del març. La brutalitat de l'exèrcit sirià és gairebé tanta com els intents del govern, fins i tot tallant Internet, perquè ningú sàpiga el que està passant en aquella punta del món. Però Europa, l'OTAN i l'ONU, altra vegada, callen.

A Costa d'Ivori, Amnistia Internacional acusa el president sortint de «crims contra la humanitat» i d'assassinats «selectius», és a dir, de matar a qui es posa per davant. Acaba de presentar un informe el títol del qual és terrible: «Van mirar el seu carnet d'identitat i el van assassinar a trets: sis mesos de violència postelectoral a Costa d'Ivori». Les atrocitats sembren el terror en una població copejada per la pobresa. Però Europa, l'OTAN i l'ONU callen.

A Egipte o a Tunísia, les protestes dels ciutadans no han canviat gairebé res. A Tunísia, com declarava fa poc el primer ministre provisional, «els partits musulmans emergeixen com els més organitzats». Ni més ni menys. Però Europa, l'OTAN i l'ONU ja s'han oblidat del que va passar. Igual que tots els ciutadans del món que van aplaudir les revoltes pacífiques dels ciutadans indignats.

Només a Líbia ha estat diferent. Només a Líbia, Europa, l'ONU i l'OTAN han engegat una estranya operació de protecció a la població civil que fins ara no ha donat cap fruit. Tot el contrari. Gadafi, el monstre que va alimentar Occident, segueix posseint el poder, han mort centenars de civils i cada dia hi ha menys seguretat en tots els territoris. Ni els bombardejos ni la destrucció de no se sap quants centres militars duts a terme per la coalició internacional no han servit per a res. Aquest cap de setmana, les forces «pacificadores» atacaven també amb helicòpters. Ja saben vostès que la de Líbia és «una missió de pau». En els periòdics i en els telenotícies no hi ha ni un segon per informar d'aquesta missió militar. ¿Perquè serà, fins quan hi estaran i amb quins resultats? ¿Per què no han intervingut en altres llocs on la corrupció, l'assassinat indiscriminat i la violència posen en perill la vida milions d'homes i dones innocents? No n'hi ha prou amb indignar-se, cal ser coherents, transparents i eficients.

Per a més informació consulti l'edició en paper.