• Sorprèn la manca d'informació, digital i tradicional, sobre personatges importants de la història d'Andorra

Diuen els anglesos que curiosity killed a cat. Llegint el llibre de Nemesi Marqués sobre les institucions andorranes –lectura obligatòria per a l'assignatura Constitució i altres fonts de dret d'Andorra de la UdA– vaig sentir curiositat per l'algú que portava el lacònic nom de Síndic. Era el síndic que s'escrivia llargues cartes amb els delegats permanents dels dos coprínceps durant els relativament turbulents anys immediatament anteriors a la reforma de les institucions andorranes (que quinze anys més endavant, va encaminar el país cap al procés constituent). Ja us he explicat que Nemesi Marqués no n'esmenta el nom, li diu senzillament «el Síndic», i unes pàgines més tard, ja no em quedava més paciència i vaig llençar al Twitter la pregunta del milió: «¿Qui era el Síndic l'any 1975, quan el Decret dels Delegats Permanents sobre la regulació del contracte de treball?». En pocs minuts, Antònia Escoda i Sergi Mas em contestaven, gairebé a l'uníson: «Julià Reig».

Deixant de banda el fet que la meva ingènua pregunta fressava els límits del ridícul (amb l'ajuda del Google, podia haver esbrinat els noms de tots els síndics amb relativa rapidesa), ara sabia com es deia el síndic. Just aleshores començava a entendre que tot i tenint el seu nom, no en sabia gairebé res... Rectifico: no és cert. En sabia allò que explica la gent gran. ¿Gran? Quan dic gran, vull dir passada dels quaranta: jo mateixa em veig d'aquí mitja dècada rememorant els síndics que he conegut. Sóc definitivament pro-Reig i pro-Pintat, pro-DA, pro-PS, pro-Verds d'Andorra, pro-Martí i pro-Bartumeu, pro-gairebé-tothom-que-conec, i en conseqüència, em sé anècdotes de tothom. Tot i així, la informació comunicada en un to confidencial i davant d'una tassa de te, la informació no contrastada i normalment no enregistrada, et deixa al domini de la llegenda muntanyenca. ¿Què en sabia, en breu? Fragments contradictoris, inconnexos. La fama d'estalviador («a cal Reig, menjaràs, però no t'engreixaràs»; la frase que, per a qui coneixia l'afició dels dos germans al bon menjar i a fer-hi participar els amics i veïns, probablement no descriu un programa dietètic, però rima i tot, com una bona dita), d'una gran formalitat d'hàbits i de presència, dels ulls intensament blaus, d'una gran complicitat i amistat amb el seu germà... No en sabia res. Rumors. Elogis. Pors. Records afectuosos o distants.

Posant el seu nom al Google, vaig veure que la informació que se'n podia treure era més aviat escassa. Un petit paràgraf a la pàgina web del Museu del Tabac (en vaig aprendre que el Museu té un arxiu dedicat a l'activitat política de Julià Reig Ribó, i vaig llegir que «va promoure la seguretat social al Principat, el sufragi universal i que va posar les bases de l'administració andorrana. També fou clau en la creació del cos de bombers, va decretar la igualtat de drets jurídics entre homes i dones, va fer construir escoles a totes les parròquies i va limitar el mandat dels Síndics a una sola reelecció»; no hi vaig trobar més detalls), la pàgina de Vikipèdia (6 línies en català i 3 línies en anglès), uns pocs articles de premsa amb la menció del polític... res més. Ara bé, abundaven les pàgines que proposaven proporcionar-me el telèfon, correu electrònic i altres dades de –suposadament– algun altre Julià Reig que estava present al Facebook, al Twitter i a tota una sèrie d'altres xarxes socials.

Quan a les penúltimes eleccions es demanava als candidats que anomenessin un polític andorrà, la majoria deia «Julià Reig» (o també alguns, «Francesc Cairat»). Tenint-ho en compte, sorprèn que n'hi hagi tan poca informació a la xarxa. I tinc la sensació que es tracta d'un gran buit informatiu, en xarxa i fora de la xarxa. Manca una font que ho expliqui clarament: ¿com va promoure la seguretat social, com –i per què– va decidir crear el Cos de Bombers, com va posar les bases de l'administració andorrana? La web de la fundació que porta el seu nom assegura que l'arxiu del qual disposen permet l'anàlisi de la seva trajectòria política... però, encara que sigui un arxiu obert al públic –que no sé si ho és– ¿com és que no tenim cap llibre que expliqui aquesta història d'una manera entenedora i clara? ¿O possiblement hi és, i no el sé buscar?

Últimament tinc la sensació que ens falta estudiar, descriure i entendre la majoria dels personatges clau de la història andorrana, recent i no tan recent. L'únic dels alts mandataris del segle XX a qui es van dedicar dos volums, fruit de la labor de Ricard Poy, és Òscar Ribas Reig. No són ben bé memòries ni un treball exhaustiu, però és un bon treball. Ara bé, no tenim res sobre Francesc Cairat (si el busqueu al Google, sense la paraula síndic, només sortirà l'avinguda, i si hi afegiu la paraula síndic, un article de Toni Solanelles i una entrevista amb Claude Benet, i gairebé res més: tanmateix va ser síndic durant 23 anys, incloent-hi els anys de la Segona Guerra Mundial), de... anava a posar més noms, però de fet, l'únic síndic de la història d'Andorra de qui s'han escrit llibres és Guillem d'Areny-Plandolit. És un homenatge totalment merescut, però no sabem gairebé res de tots els altres, siguin síndics, siguin caps de Govern de l'època posterior a la reforma institucional (¿no ho trobeu incomprensible, per exemple, que no s'hagi escrit res sobre els 11 anys de Marc Forné al poder?), siguin –simplement– personatges importants de la història del país.

Les Valls d'Andorra són unes valls de cultura catalana, però un dels fets diferencials més negatius que podem trobar entre Andorra i Catalunya rau en la facilitat d'oblit que semblem tenir de cara a les persones. És un país molt petit, i probablement tenim la impressió que, com que tot se sap, res no s'oblida. I no és cert.

Per a més informació consulti l'edició en paper.