Hi ha històries que un ja les veu a venir. És com si tinguéssim un sisè sentit amb què sense saber el per què ja s'intueix el final abans d'hora. És similar al que a vegades ens passa als cinc minuts d'estar visualitzant una pel·lícula, un ja veu entre línies com s'acabarà. Tant si pensem en un final feliç, com si l'imaginem desafortunat, restem allà expectants, sotmesos pel suspens, o bé perquè ens atreu i enamora, aguantant estoicament els moments baixos i difícils, com disfrutant dels més plaents i intensos, ja sigui reclosos en una ingenua innocència o convençuts del què fem.

De la mateixa manera que en la vida real, en l'estructura de les novel·les, les obres de teatre o els guions de les pel·lícules se succeeixen aquells intervals de temps en que, entre un esdeveniment i un altre, apareixen els moments de tranquil·litat, de plaer, on la fotografia i l'escenografia capten els ambients de la vida, recobrant tota la seva olor, tot el seu esplendor en la seva intimitat més pròpia. Són aquells moments en què les novel·les històriques omplen els salts que hi ha entre les dues dates dels manuals d'història. Visualitzen tota una època descrivint uns valors i un estil de vida, que ens permeten entendre plenament la vida dels seus personatges.

Però les èpoques queden limitades per esdeveniments marcats per una radicalitat tal que marquen un tall, establint un abans i un després en la vida de les relacions dels personatges d'una obra de ficció com en les relacions de la nostra vida. Són esdeveniments radicals com la infidelitat, la mort, o l'assassinat, però també poden esdevenir per un accident com per un malentès cruel o per un un fet totalment fortuït i involuntari. A la fi, l'atzar de les persones pot resultar tan inhòspit com inesperat, perquè els destins poden en un instant canviar radicalment sense avisar.

Tot i així l'esdeveniment no ve sol, és com la gota que vessa el got, allò que fa dir prou, el punt i a part que marca la fi d'un capítol. Recuperar el temps d'una època anterior és pràcticament impensable, perquè generalment els canvis d'una època a una altra es generen poc a poc, ja s'entreveien abans de que succeís allò imprevist, i després es forgen gairebé sense recordar què passava abans. A partir d'aquí tot canvia.

És per això que el problema radica quan l'esdeveniment se succeeix de forma inesperada. Tot i que ja s'intuïa, el fet imprevist et foragita d'una època sense haver-ho previst ni haver estat consultat. No existeix el pas enrere, ni el perdó és suficient, senzillament no pots fer res més. Llavors ens quedem sense paraules, silenciats per un entorn que no és el nostre, vivint en una vida que ha perdut el seu sentit.

[email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.