• És una peça important més que s'ha sumat decididament i conscientment a la construcció cultural

Quan es produeix l'aliança de la vocació pedagògica i educativa amb la vocació històrica i ambdues es troben acompanyades per la constància, el resultat esdevé magnífic. Sobretot quan s'hi afegeixen la fermesa i la lleialtat als propòsits.

En Pere Canturri i Montanya, és una peça important més que s'ha sumat decididament i conscientment a la construcció de l'estructura cultural que ha estat, és i vol ser l'andorranitat.

Nascut el 28 d'abril del 1935 a FHASA, Encamp, i batejat a Escaldes, fill de Pere Canturri i Tomàs de Cal Germà de Sant Julià de Lòria i de Maria Montanya i Bernaus de Cal Calones d'Andorra la Vella, era el primer dels quatre germans al qual seguien el Josep, el Joan i el Miquel Angel.

Els seus padrins paterns eren en Pere Canturri, tractant de mules i Maria Tomàs. Els seus padrins materns eren en Miquel Montanya (carnisser) i Dolors Bernaus.

En la seva infància va resseguir diverses parròquies.

A FHASA la mare hi feia de secretària del Sr. Würth i el pare hi feia de comptable. Vivien a la casa de l'altre costat del riu amb els Llop, els Castellet i els Bellera.

DESPRÉS DE VIURE uns anys a FHASA es varen traslladar a un pis d'Escaldes, vora la Carretera General a Ca la Felícia prop del Bar Burgos on hi varen estar uns dos anys. Després varen passar cap a Sant Julià a l'edifici del Coto Club vora l'Hotel Pol on hi van passar uns sis anys.

Alguns estius els passà al Pas de la Casa en el refugi Calones de la família de la mare.

Als 14 o 15 anys va crear amb uns amics el Club dels Isards d'Andorra. Va estudiar magisteri a Lleida obtenint el títol de mestre el 1956, on va conèixer la que seria la seva dona, Rosita Campos i Abella, amb la que es va casar el 1960 i amb la que ha tingut dos fills, el Pere i el Miquel.

Va exercir de mestre a Arinsal entre 1956 i el 1959 sent contractat primer pel Quart d'Arinsal i després per l'Estat espanyol.

I el 1959 va entrar a l'administració pública del Consell General com a la comptable.

L'any 1960 va descobrir el primer jaciment prehistòric d'Andorra a la Balma de la Margineda, creant els Serveis d'Arqueologia del Consell General dels quals va ser el director.

De 1960 a 1963 va ser el secretari de la Junta de Cultura i del 1963 al 1977 secretari del Departament de Qüestions Socials.

Entre 1960 i 1970 dirigí la construcció dels estands d'Andorra a Barcelona , Múrcia, Sevilla, Burdeus i Perpinyà, així com la reconstrucció del Molí de Consuegra a La Mancha.

El 1962 i a instàncies del síndic Julià Reig es va fer càrrec de tirar endavant els Campaments del MI Consell General seguint la filosofia del moviment escolta, dels Minyons de Montanya, els Boyscouts i els Eclaireurs de França. Varen ser els primers campaments mixtes i es van fer el primer i segon any a l'Aldosa amb 50-60 nois i noies. En aquesta primera edició els van anar a veure uns escoltes belgues i aquests varen gestionar que poguessin entrar a l'escoltisme mundial al cap d'un any i després de fer la promesa dels boyscouts davant d'uns sèniors vinguts d'Escòcia.

El tercer any es varen fer a Engolasters després també a Ordino i Arinsal on es van acabar el 1972 amb uns 150 nois i noies, deu anys després d'iniciar-se .

Fins l'any 1975 va fer diversos cursos d'història per la UNED.

Entre 1977 i 1985 va treballar pel Patrimoni Artístic Nacional fent recerca sobre la prehistòria i l'edat mitjana d'Andorra.

Ha participat en el descobriment dels gravats prehistòrics de la Roca de les Bruixes de Prats (1962), del Solà del Pui a La Massana (1963) i dels de Montalari (1966), de les pintures romàniques de La Cortinada (1968) i Nagol (1981) i ha dirigit la restauració dels monuments de Sant Andreu del Prat del Campanar d'Arinsal (1971-2) de Sant Cerni de Nagol (1977-8), St. Romà de les Bons (1978-9), Sant Vicenç d'Enclar (1979-82), Sant Martí de Nagol (1981-3), la Casa d'Areny-Plandolit sent-ne director del museu (1985-94), i de la farga Rossell i els meners de Ransol (1997).

VA PUBLICAR els llibres La consòrcia d'Andorra la Vella (1977/1989), Monedes trobades a Andorra, usades entre els segles XII i XIX (1981), El Fener història d'un poble desaparegut (1989), Fires, mercats i encants d'Andorra (1989), Els palomers i palomeres (1991), Sants de la nostra devoció (1993), Els noms de casa (1994), El misteri de les anelles i argolles (1995).

Llibres amb altres autors en destaquen Andorra, el meu país on hi va participar en la redacció inicial dels textos amb A. Aristot, A. Puigoriol i J. M. Bruguera, fent-ne la correcció final A. Puigoriol (1963) i La moneda a Andorra (1991).

Ha realitzat il·lustracions en els llibres Andorra, el meu país (1963), La cuina de casa meva (1985) i La font de l'encantada (1993).

Ha publicat entre altres els articles Els gravats rupestres andorrans al International Newsletter on Rock art INORA (1963), Els gravats rupestres esquemàtics de les Valls d'Andorra al VII Congreso Internacional de Estudios Pirenaicos de Jaca (1974), Els gravats prehistòrics de les Valls d'Andorra al 1er Congrés Internacional de Gravats rupestres i minerals de l'Institut d'Estudis Ilerdencs el 1992, Els gravats de les Valls d'Andorra a GRAFITIS, 6000 anys de llenguatge marginal (1999).

Així com articles als Quaderns d'Estudis Andorrans (1978, 1979, 1980, 2008), al Butlletí del Comitè de Ciències Històriques (1986), als Fulls de bibliografia (2000, 2001, 2003, 2004, 2007, 2008) i als Papers de recerca històrica (2009).

Ha pronunciat conferències per a la Societat Andorrana de Ciències, l'Institut d'Estudis Andorrans, l'Institut des Hautes Etudes de Bèlgica, el Centre d'Estudis Catalans de la Sorbona, l'Institut d'Estudis Catalans, el Centre de la Cultura Catalana i Velles Cases Andorranes, entre altres.

És membre de l'Académie du Languedoc (1983), i ha estat membre de la Comissió Nacional Andorrana de la UNESCO, del Consell Assessor del Patrimoni Cultural d'Andorra, del Patronat de la Fundació Caixabank, soci d'honor del Centre de la Cultura Catalana i Premi Àgora Cultural del Principat d'Andorra (2010).

EN EL SEU VIATGE personal a Itaca també ha escoltat cants de sirena polítics i ha estat Conseller del Comú d'Andorra la Vella (1980-8), ministre d'Afers Socials i Cultura del Govern (1994-7) i ministre de Cultura (1997-8) i finalment Raonador del ciutadà (2004-11).

Pere Canturri és el mestre historiador que ha sabut mantenir al llarg del seu temps vital, amb fermesa, la seva vocació pedagògica, primer amb els infants a l'escola, després amb els joves als campaments i finalment amb els adults donant a conèixer la història i valoritzant el patrimoni cultural als seus conciutadans, des dels aspectes més simples als més elevats en un afany de fer-nos conscients de la importància de tot el que fem, puguem fer o deixem de fer, per a les generacions que ens seguiran. La seva síntesi, és a dir la història, la petita història individual i col·lectiva de la nostra societat actual, és el cordó que teixim entre tots i ens uneix al passat però especialment al futur.

En Pere Canturri, nascut molt a prop d'Escaldes , vila de teixidors i seu de la confraria de paraires i teixidors de les Valls d'Andorra, des del 1604, és un nat teixidor cultural que a través del fil de la història ha sabut filar, emborrar, perxar, cardar, amolinar, baixar, teixir i adobar el teixit que es diu Andorra.

arquitecte

Per a més informació consulti l'edició en paper.