• Hessel parteix de la visió simplista, endolcida i oficial de la memòria de la Resistència

«Ens faran malbé els fruiters, pobres de nosaltres!» (Suite francesa–Irène Némirovski)

«A casa els Angellier tancaven amb clau els papers familiars, la plata i els llibres: els alemanys entraven a Bussy. Des de la derrota era la tercera vegada que ocupaven la vila»; així comença Dolce, el segon volum de Suite francesa, la novel·la pòstuma d'Irène Némirovski.

Némirovski va morir assassinada a Auschwitz l'agost de 1942; un mes abans havia estat detinguda pels gendarmes francesos a Issy-l'Êveque a la Borgonya «lliure». Segurament, a Bussy continuava havent-hi gent indignada pel que els soldats alemanys podien fer als seus estimats «fruiters».

L'1 de setembre de 1939 Alemanya havia envaït Polònia des de l'oest i el 17 de setembre ho va fer la Unió Soviètica des de l'est en virtut del pacte secret entre Ribbentrop i Mólotov, els ministres d'Exteriors de Hitler i Stalin. El maig de 1940 els alemanys entren a França, el 18 de juny De Gaulle fa la crida a la resistència des de Londres, quatre dies abans de que el Govern de Laval-Petain signi l'armistici que partia França en dues zones: la denominada «zona ocupada» (pels alemanys) i la «zona lliure», sota el règim col·laboracionista de Vichy.

No fou fins un any desprès que, els dirigents del Partit comunista francès alineats amb Stalin, van decidir «indignar-se» i es van sumar a la Resistència.

ELS DARRERS MESOS, un supervivent de la Resistència francesa, Stéphane Hessel, amb un passat i un full de serveis impecable, ha aconseguit convertir un pamflet de poc més d'una dotzena de pàgines en un èxit editorial, mediàtic i social colossal. Indigneu-vos! intenta incitar(?) una revolta èpica de les noves generacions «contra la dictadura dels mercats financers».

Confesso que, desprès de l'expectació creada al voltant de l'opuscle, la seva lectura m'ha generat una certa inquietud; el seu èxit crec que diu molt sobre l'època que vivim: la fugida endavant de molta gent desconcertada per la crisi i que vol alleujar el seu desassossec instal·lant-se en alguna evidència que sigui poc discutible. El libel manca escandalosament de contingut i pretén amagar la seva vacuïtat amb la descripció d'un món binari de bons i dolents.

En la seva línia argumental, Hessel parteix de la visió simplista, endolcida i oficial de la memòria de la Resistència i dels dos anys del Govern Provisional de la República francesa.

Una visió que, amb una indubtable gosadia, el cinema francès va començar a contrarestar els anys 70. Primer amb el film Chagrin et pitié de Marcel Ophüls (1971) que va commocionar França i que –en paraules de la també resistent Françoise Giroud– «va aixecar l'abric d'ermini que De Gaulle havia posat sobre els parracs d'una França que havia de dissimular que no només havia perdut la guerra, sinó també l'honor».

Louis Malle, amb Lacombe Lucien el 1974, reblaria l'efecte trencador obert per Ophüls en el consens dominant sobre els esdeveniments històrics evocats.

Quan, en 2004, es publica Suite francesa vam poder refrescar una altra memòria d'aquell tros d'història «d'un país inert i calat per la por (..) amb innombrables petits actes de covardia de la gent i lleus espurnes de solidaritat d'una població desfeta».

La diferència –amb Malle i Ophüls– és que, aquesta vegada, la percepció de la realitat era el testimoni d'una víctima que havia viscut, en primera persona, la invasió, l'èxode, l'ocupació i el pressentiment del final.

El poeta René Char, explica en el seu quadern de guerra Les feuillets d'Hypnos, el què els quatre anys de Resistència van significar per a tota una generació d'intel·lectuals francesos que van fugir del pensament per passar a l'acció. Ells mateixos. van anomenar el seu moviment, existencialisme; una actitud que escapava de les perplexitats filosòfiques per anar a un compromís que no qüestionava l'acció.

Les opinions sobre el stalinisme que Hessel expressa en el seu llibret són, com a mínim, d'una ambigüitat extrema: «En quant a Stalin, tots nosaltres vam saludar la victòria de l'Exèrcit Roig contra els nazis. Tanmateix, des de que vam tenir notícia dels grans processos stalinistes de 1935, i encara que calia tenir l'oïda atenta al comunisme per a contrarestar el capitalisme americà, la necessitat d'oposar-se a aquesta forma insuportable de totalitarisme es va imposar de forma clara». ¿Quan van sentir la necessitat d'oposar-se? ¿Quan es van indignar? ¿L'any 36? No, que va! Tampoc la invasió d'Hongria en 1956 no va ser suficient per a indignar-los. La justificació d'Hessel de la «manca d'indignació» envers Stalin, és absolutament inconsistent: «calia tenir l'oïda atenta al comunisme per a contrarestar el capitalisme americà». Un «capitalisme» que, no cal oblidar, va ser determinant per a l'alliberament d'Europa del nazisme; però en el relat de Stephan Hessel no hi ha lloc per parlar del desembarcament de Normandia, de les tropes aliades i molt menys pels nord-americans i canadencs. Li podrien trencar el seu «argument».

EN REPRENDRE fil per randa les posicions de Sartre sobre la legitimació de la violència, Hessel torna a congelar el seu rellotge en uns temps pretèrits; l'antic resistent refusa la violència i el terrorisme amb l'argument amoral de què «no són eficaços», una tesi pròpia d'una persona que encara no ha sabut trencar amb «l'aroma èpic d'uns anys essencials» en la seva biografia.

Ho deia René Char en Les feuillets d'Hypnos: «No es lluita bé més que per les causes que un mateix es construeix i amb les quals ens cremem tot identificant-nos-hi».

La indignació que ens proposa Hessel semblaria ser el primer pas cap un compromís cec. Jo, modestament, i conscient de córrer el risc de semblar que vaig a contracorrent, demanaria als que –de veritat– volen que les coses canviïn, que substitueixin la indignació pel raonament.

Enginyer

Per a més informació consulti l'edició en paper.