• El paternalisme llibertari és un bon intent de fer conviure la llibertat dels individus amb la necessària regulació

El passat dimecres 18 maig en Iago Andreu ens plantejava en aquest diari, mitjançant un magnífic article, la pregunta: «És possible una esquerra liberal? Es poden assolir els objectius progressistes des d'una base desvinculada de qualsevol reminiscència socialista?»

L'interrogant que ens planteja queda sense resposta i l'escrit acaba amb una frase especialment engrescadora que reprodueixo: «És possible una esquerra liberal? El que sí és possible és un liberalisme d'esquerres. Que els ciutadans i els polítics que es fan dir d'esquerres siguin capaços d'acceptar-ho, ja són figues d'un altre paner».

Amic Iago, t'he de felicitar: El teu article comença amb una pregunta, continua amb una història personal, i solidifica en un cos doctrinal que acaba amb una enigmàtica afirmació.

Fas servir l'ancestral tradició d'explicar una història de la teva adolescència per transmetre les teves pensades, comences com Scherezade explicant una vivència que et porta a desgranar les teves tesis (sembla, ja em perdonaràs, que estiguis al corrent de les tècniques del storytelling d'en Christian Salmon) per acabar, com Fermat, insinuant que tens la resposta però que en el marge de l'article no hi ha espai suficient per la demostració/resposta.

No sé si el que esperes com a reacció al teu article és un epistolari públic que permeti, ni que sigui modestament, estovar algunes neurones. Com que sóc dels que penso que estovar neurones no està gens malament, permet-me que et comenti cap a on crec que es pot dirigir una actuació política que permeti fer conviure la llibertat amb la necessitat d'establir marcs regulatoris que garanteixin ,segons les teves paraules: «la supremacia del poder polític per sobre del poder econòmic i traslladar la lògica del contractualisme social a una realitat globalitzada i complexa».

Comparteixo amb tu que la llibertat és l'eix sobre el qual pivota i ha pivotat el progrés de la humanitat, i m'atreveixo a afegir que ha de continuar sent així fins a la fi dels temps, malgrat no tinguem ,avui per avui, respostes clares de com fer conviure: llibertat, igualtat, mercats, globalització,estat del benestar, creixement econòmic, sostenibilitat ambiental, progrés econòmic i social, escola laica, escola confessional, Fons Monetari Internacional, religions, Unió Europea, cinema d'autor, televisió escombraria, les forces tel·lúriques, Mourinho i la Champions League.

Com ja he dit, penso que la llibertat és el pal de paller en el que cal recolzar tota la resta, però també em sembla evident que sense regulació i supervisió sense ius, com tu dius, no pot haver-hi societat. Heus aquí el problema: la regulació, per definició, estreny i segons quina cotilla ofega.

Alguns contestem el teu neguit amb el que s'anomena «paternalisme llibertari» que és, en la meva opinió, un bon intent de respondre a la qüestió que tu planteges.

És erroni pensar que els ajustos, els equilibris, l'assignació òptima de recursos es farà pels automatismes dels mercats, de la mateixa manera que és veritat que sense l'acció lliure dels individus que interaccionen en un mercat no són possibles ajustos, equilibris i assignació òptima de recursos més enllà dels fracassats règims de planificació.

¿Què fer, doncs, per compatibilitzar el que ens fa falta amb el que ens fa mal? No ho sé, però potser cal començar per intentar esbrinar el que som i com ens comportem quan ens enfrontem a decisions de tipus econòmic.

En la mesura en què les prediccions sobre el comportament humà enfront les decisions de tipus econòmic no es corresponen amb els models que hem pressuposat, quan el nostre comportament no és el que prediuen els models, quan som més humans i menys econòmics del que pensem: el paradigma ha canviat.

Si els mercats són, teòricament, la suma del que decideixen lliurement tots i cada un dels individus que hi actuen racionalment i ens adonem que els éssers humans no actuen sempre d'aquesta manera, descobrim anomalies sistemàtiques, irracionalitat... resultarà que els mercats són menys eficients del que indiquen els models teòrics. L'assignació òptima dels recursos se'n va en orris. En una paraula l'homo oeconomicus o els mercats en competència perfecta no existeixen, no es corresponen amb la realitat que ens pretenen explicar.

La racionalitat limitada, la falta d'autocontrol i les influències socials, fan que el nostre comportament no es correspongui amb el que els models teòrics i economètrics prediuen.

Les trampes del desig a les que es refereix Dan Ariely governen els impulsos irracionals que influeixen en les nostres decisions quotidianes i és el coneixement d'aquest comportament el que cal analitzar perquè el ius que tu reclames no escapcin la llibertat.

Deixa'm que et posi un exemple: Es pot legislar contra les promocions comercials que fan servir el gratis com a esquer malgrat tots racionalment sabem que mai es dona res a canvi de res? Es pot prohibir aquest tipus d'accions comercials? Tots sabem (de vegades no ho sembla), que gratis és una palanca emocional que amplifica i estimula la nostra irracionalitat econòmica. S'han de prohibir perquè amplifiquen la nostra irracionalitat econòmica? Hem de tenir llibertat per equivocar-nos?.

El que ens aconsella un paternaliste llibertari és establir el marc regulatori que ens doni (fent servir les paraules de Richard Thaler i Cass Sunstein) una «espenteta» per prendre bones decisions. Establir un marc regulatori que orienti cap a les decisions «racionals» sense, és clar, prohibir, encotillar, negar la llibertat...

Es tracta que una de les parts que signa el contracte no s'aprofiti de l'altra per la seva «condició de humana». Les persones han de ser lliures per triar el que els sembli, si bé cal que les institucions, tant del sector públic com del privat, orientin les decisions lliures de les persones envers el que millora les seves vides. Es tracta que els individus surtin beneficiats de les decisions que el seu propi judici els fa prendre. No es prohibeix cap decisió, però, com ja he dit, cal donar una «espenteta» per prendre bones decisions.

Sóc conscient que el dit fins aquí no resol la pregunta que tu planteges,però sí que desitjaria que la qüestió no esdevingués més complexa que la duplicació del cub amb regle i compàs.

Per a més informació consulti l'edició en paper.