• Es poden assolir els objectius progressistes des d'una base desvinculada de qualsevol reminiscència socialista

Amb l'Albert Ferrer vam anar junts a l'escola des dels 3 fins als 18 anys. Un dia, devíem tenir 15 anys i devíem estar especialment avorrits, se'ns va ocórrer fundar un partit polític. Com a bons militants d'un partit encara inexistent vam començar per debatre el nom de la formació: ell volia que el partit es digués Unió de Centre Liberal i jo apostava per Esquerra Liberal. Com que en això del liberal ja estàvem d'acord, vam passar a discutir això del centre i l'esquerra. «Però si som d'esquerres vol dir que no ens agrada l'economia de mercat, oi?», va dir l'Albert en un moment de la discussió. Jo li vaig respondre que no: que érem d'esquerres i que defensàvem l'economia de mercat. Ell insistia: «però l'esquerra, excepte els comunistes és clar, l'economia de mercat l'accepta i la intenta reformar, però en el fons no hi creu: en el fons, si pogués partir de zero, faria una altra cosa». Jo li vaig dir que no, que jo ni partint de zero ni de cap altre número no apostaria mai per la col·lectivització.

En el fons del meu ésser tinc alguna cosa de botiguer, una faceta no explotada però que fa que senti una simpatia natural per la iniciativa privada, per l'assumpció de riscos, per l'emprenedoria, per la creació de riquesa, pel talent i per l'esforç. I en una economia de mercat on tots ofereixen o demanden alguna cosa –ja siguin béns, serveis o força de treball– és on tot això floreix en plenitud. M'agraden el Renaixement, la Il·lustració i el Modernisme, perquè són èpoques en què les arts i les ciències cavalcaven sobre els lloms dels mercaders i dels industrials, èpoques en què l'individu destaca per damunt de la col·lectivitat.

D'altra banda, sempre he sentit una aversió, gairebé física, pels principis teòrics del socialisme. La majoria de les persones critiquen les realitzacions pràctiques del socialisme, però em sembla que en les realitzacions pràctiques totes les ideologies ho han fet prou malament i que els pecats estan ben repartits. A mi el que no m'agrada és el fonament del socialisme i, evidentment, bona part de les línies d'actuació que se'n desprenen. I, malgrat això –o precisament per això– si algun dia torno a estar prou avorrit com perquè se'm passi pel cap fundar un partit polític, és molt probable que tornés a proposar el nom d'Esquerra Liberal. De la mateixa manera que massa sovint hem permès que la dreta conservadora s'ensenyorís de la paraula liberal, també massa sovint hem deixat que el socialisme tingués l'exclusiva de l'esquerra. I jo no estic disposat a acceptar ni una cosa ni l'altra; com a mínim en el pla conceptual. Crec fermament que és possible assolir els tradicionals objectius de l'esquerra –això és: igualtat de drets i deures, igualtat d'oportunitats i redistribució equitativa de la riquesa– des d'una base purament liberal i absolutament desvinculada de qualsevol reminiscència del socialisme.

El primer que cal per construir un discurs liberal des de l'esquerra és desterrar aquest nefast culte per la igualtat; perquè si hi ha alguna cosa més terrible que tractar diferent situacions iguals, aquesta és tractar igual situacions diferents. I l'experiència ens demostra que l'obsessió per la igualtat acaba fent que s'iguali per baix, que sempre és més fàcil.

La igualtat no ha de ser altra cosa que una condició de possibilitat de la llibertat. Un instrument al servei de la llibertat, i no a l'inrevés. La llibertat és el valor suprem, i que bona part de l'esquerra –per no dir tota– hagi deixat en mans de la dreta proclames com aquesta diu molt poc en favor seu. Quan dic que la igualtat és condició de possibilitat de la llibertat vull dir que cal una certa igualtat: sense igualtat de drets i deures, sense igualtat d'oportunitats i sense equitat, parlar de llibertat és fer metafísica recreativa: la llibertat entre morir-se de gana i acceptar ser un esclau no és llibertat.

Diuen que Clement R. Attlee –primer ministre del Regne Unit entre 1945 i 1950 i valorat per diversos estudis independents com el governant britànic més reeixit del segle XX– es va tornar laborista quan va deixar el seu Putney natal, un barri upper middle class del sud-oest de Londres, i va treballar a l'East End. És aquesta l'evolució interessant que l'esquerra democràtica no hauria d'haver oblidat mai: per fer realitat l'ideal liberal d'una societat més lliure, més feliç i més equitativa, Attlee es va tornar laborista. No a l'inrevés. L'essencial són, doncs, els valors liberals: la socialdemocràcia, el social liberalisme i altres propostes només són mers instruments per assolir-los; i s'han de valorar, per tant, en la mesura que satisfan la consecució de l'ideal liberal.

Lluny d'això, l'esquerra ha generat massa sovint dogmes a base de convertir els mitjans en finalitats. Un cas prototípic és el del mercat laboral: el que en un inici eren instruments per garantir la llibertat de les parts que contracten en aquest peculiar mercat han acabat convertits en principis, per a alguns inqüestionables. Tal és el cas de les indemnitzacions per acomiadament –alguns dels que les defensen pensant que fan la cosa més socialista del món haurien de saber que qui les va instaurar va ser la patronal com a mesura de fidelització dels treballadors– que traslladen al sector privat les pitjors dinàmiques del sector públic. D'una situació inicial en què tots –treballadors amb talent i sense, esforçats i ganduls– estaven igualment desprotegits s'ha volgut passar a una altra que els protegeix a tots per igual, sense discriminació.

Hi ha d'altres maneres de protegir els drets dels treballadors o, més ben dit, de garantir que el mercat de treball distribueixi de manera equitativa els seus beneficis. Es tracta de col·locar els incentius –les xarxes de protecció– de manera diferent: primant més una bona prestació d'atur i bons mecanismes de reciclatge professional que no pas blindant els contractes laborals.

Un altre exemple d'incentius mal col·locats és la decisió de l'anterior Govern socialdemòcrata de decretar el tancament de les botigues determinats diumenges a la tarda per garantir la conciliació de la vida laboral i familiar. Contraposar llibertat d'horaris comercials amb conciliació de vida laboral i familiar és un dels dogmes que cal eradicar. La conciliació es garanteix amb una regulació adequada dels horaris i els festius dels treballadors, no de les empreses.

De fet, la contraposició entre empresaris i treballadors és un altre dels vestigis socialistes que no acaben d'adequar-se amb la realitat. Però ja se sap que els socialistes, igual que els neoconservadors –no és estrany que als EUA, per exemple, uns i altres hagin sortit del mateix lloc: la Universitat de Chicago– parteixen de la base que si la realitat no s'adequa a la teoria, pitjor per a la realitat. Segons la teoria socialista clàssica els botiguers de barri i els autònoms, per exemple, són empresaris explotadors, mentre que els directius de bancs i els alts funcionaris són treballador explotats. Sobren els comentaris. Des del seu fonament més profund, la teoria de la lluita de classes –igual que la teoria dels egoismes contraposats que han propugnat alguns teòrics pretesament liberals– només genera, en el millor dels casos, un equilibri de bronze que és qualsevol cosa menys òptim.

La mateixa concepció de la plusvàlua –el fruit que l'empresari explotador es queda de la força de treball del treballador explotat– és d'una estretor de perspectiva que fa por. Ja el mateix laissez faire del liberalisme clàssic, sense necessitat de cap intervenció estatal, va descobrir que passar del règim de l'esclavatge a un règim laboral –per bé que aleshores molt precari– era beneficiós per a treballadors i empresaris. És a dir, que retenir menys plusvàlua era beneficiós. A partir d'aquí –amb intervenció de l'Estat i en aplicació de receptes socialdemòcrates, és cert– es va anar trobant aquell equilibri en la retenció de la plusvàlua que garantís que el treballador pot millorar en l'escala social i que l'empresari veu compensat el risc que representa tirar endavant una empresa.

L'error de la concepció socialdemòcrata ha estat pensar que la funció primordial de l'Estat és la de protegir: protegir la part teòricament més feble. És allò que deia unes línies més amunt de protegir a tots per igual, en funció d'unes categories; d'igualar per baix, en definitiva. Una concepció que neix, certament, d'una malfiança del mercat, d'una acceptació a contracor de l'economia de lliure competència.

Un mercat de competència perfecta és perfectament capaç de dur a terme una redistribució equitativa –que no igualitària– de la riquesa. És cert, però, que el mercat de competència perfecta és alguna cosa així com el ciutadà mitjà, una construcció teòrica que no ha tingut mai una plasmació pràctica fidel al 100%. D'aquí la necessitat de la intervenció estatal, la necessitat d'un ordenament jurídic –ubi societas, ibi ius, que deien els clàssics– que garanteixi que el mercat real s'assembli com més millor al mercat de competència perfecta ideal. I això, és cert, molt sovint només ho pot garantir una organització política superior, un Estat; però no un Estat protector, sinó més aviat un Estat supervisor: una organització capaç de dur a terme la regulació mínima del mercat que garanteixi l'equitat i la igualtat d'oportunitats.

Com que tota esquerra, tot pensament progessista, necessita els seus ideals ¿quins poden ser els ideals de l'esquerra liberal? Els mateixos que van fer néixer el liberalisme a Anglaterra a finals del segle XVII: La necessitat d'un nou contracte social.

En certa manera, bona part dels mals que –especialment a partir de la crisi en la qual estem immersos– molts atribueixen al liberalisme són, de fet, el reflex d'una manca de contracte social. A tall d'exemple: el que va fallar en la tercera via, en el liberalisme social de Tony Blair, no va ser la capacitat del model per generar oportunitats per a tothom i per crear riquesa de manera equitativa: El 2007, el New Labour va deixar un Regne Unit més pròsper que mai, tal vegada més desigual que durant els anys 60 i 70, però no per això menys equitatiu. El que va fallar en aquell esquema –i el que ha fallat en tots els esquemes occidentals– va ser la incapacitat del poder polític d'imposar-se al poder econòmic. És a dir, es va evidenciar la necessitat d'un nou contracte social.

De la mateixa manera que els teòrics del contractualisme social es van adonar que sense una regulació de la llibertat dels individus, aquesta llibertat s'autodestruïa; cal ara fer el pas de crear una organització política capaç de contenir un sistema econòmic que ha sobrepassat les organitzacions polítiques preexistents. Perquè la crisi que vivim, entre d'altres coses, ha demostrat això: que sense ius no hi pot haver societas. I en aquests moments som ja una societat global sense una estructura global. De fet, hi ha un dret global, que la majoria d'individus, la majoria de països i la majoria d'operadors dels mercats compleixen en la majoria dels casos, però hi ha massa free riders –per utilitzar la terminologia del libertarià Nozick– que s'aprofiten del benefici que representa el fet que tots menys ells estiguin sotmesos a les normes.

Així doncs, garantir la supremacia del poder polític per sobre del poder econòmic hauria de ser la prioritat d'una eventual esquerra liberal. Un procés que s'ha de dur a terme a nivell local i també global i que no necessàriament ha de ser fruit d'un enfrontament: els mercats i els seus operadors serien els primers interessats a sotmetre's al poder polític si tinguessin una visió de conjunt i a llarg termini de la situació. Com persuadir, com saber traslladar la lògica del contractualisme social a una realitat globalitzada i complexa és, molt probablement, el repte més important del liberalisme i de l'esquerra en aquests moments.

Però abans cal respondre la pregunta que encapçala l'article: ¿És possible una esquerra liberal? El que sí és possible és un liberalisme d'esquerres. Que els ciutadans i els polítics que es fan dir d'esquerres siguin capaços d'acceptar-lo, ja són figues d'un altre paner.

http://iagoandreu.blogspot.com

Per a més informació consulti l'edició en paper.