Els llums es van obrir, la pantalla va tornar a ser blanca. Mentre pujava l'escala per sortir al carrer pensava que malgrat el seu nom, aquell cinema tenia uns quants anys a sobre. També era veritat que havia fet un esforç per modernitzar-se, quan en acabar aquells patis de butaques enormes, que gairebé no s'omplien mai, naixeren les sales petites que permetien oferir vàries pel·lícules la mateixa setmana. Allò els va possibilitar als amants del cinema tenir al abast més films i més recents. Enrere quedaven els temps en el que la pel·lícula més moderna que s'estava projectant feia set anys que havia estat estrenada. Li havien comentat que també beneficiava els exhibidors i especialment els distribuïdors que s'emportaven el 60% de la recaptació durant la primera setmana. Va imaginar la gent de les distribuïdores, molt diferent del espectadors. Aquests, que veien la pantalla asseguts a les butaques de la sala, tenien en el cinema la fantasia, la il·lusió, el somieig. Per aquells, que la veien des de la butaca del seu despatx, el cinema era una indústria, un negoci que està per sobre de qualsevol frivolitat dels sentits. No podia deixar de tenir certa ràbia perquè li semblava injust que allò material que eren els diners estiguessin per sobre de les sensacions i sentiments que arribaven a sentir la gent. Li agradava el cinema i amb tota classe de pel·lícules gaudia. El dia que estava una mica moix se'n anava a veure una comèdia, si era possible que fes riure. La setmana que necessitava esbarjo anava a veure una d'acció. Quan volia una mica més es ficava a una d'aquelles que deien que tenia missatge. Els musicals li agradaven de tant en tant. Les pel·lícules les considerava una mena de simfonia pels sentits perquè es podia fruir amb el moviment de les imatges, amb tot el seu colorit. Es podien també percebre moltes coses pels sons o la música que acompanyava la història que es relatava. Quan va arribar al carrer, la decepció que l'acompanyava es va intensificar en saber que aquella havia estat l'última vegada que sortia d'aquella sala. Es va mirar el rètol amb el nom del cinema i va sentir llàstima en pensar que ja no veuria cap pel·lícula més als cinemes Modern, de la mateixa manera que l'art del segle XX havia fugit del Principat o del Cinema de les Valls o del Cristall.

Per a més informació consulti l'edició en paper.