L'article podria estar emmarcat en la campanya Andorra coneixer-la per estimar-la, o en la recent Andorra al maig, més que mai, però no és un article promocional. Tampoc és un article bucòlic que pretén recordar amics i coneguts de les generacions properes.

És més aviat una percepció de com aquestes quatre parets que ens imposen les nostres valls esdevenen miralls que recullen el pas del nostre temps. És com una sensació que et retorna quan vas caminant de casa cap a la feina i de la feina cap a casa. Un es va creuant amb molta gent, i molts dels que un saluda, no són per la rutina diària d'un hola i adéu, sinó perquè sovint han estat part de la vida viscuda. En cadascuna de les mirades o en cadascuna de les converses que es mantenen pots trobar el record d'una època anterior, des de fet anecdòtic a les emocions més intenses.

I és que Andorra és com una caixa de reverberació, com un eco on ressona constantment el que vas fer o el que vas dir, ja fos la setmana passada com si va ser en anys anteriors. No és com en les grans ciutats on l'anònim camina sense ser reconegut. Aquí un no passa desapercebut, un està aquí arrastrant tot el seu passat. Per això, en certa mesura resulta difícil viure en el mateix barri, en el mateix entorn, sempre amb la mateixa gent que et coneix i que sap de tu.

Però aquesta manera de viure entre miralls no em resulta desagradable, ans al contrari. Ens marca a tots una educació, una manera de viure en la qual preval la permanència del com un és. Quan parles amb una persona que acabes de conèixer o quan dones la mà a un vell conegut o a un amic, realment no saps quantes vegades l'arribaràs a retrobar en el futur, ni en quina situació estaràs tu o l'altre. I és que sí bé al llarg de la nostra vida, arribem a estar en molts llocs diferents i concórrer amb gent diversa, al final som sempre els mateixos, escoltats i percebuts per tanta gent com situacions haguem viscut.

En aquesta doble cara de la vida, i sobretot en els miralls d'Andorra, fa que un sempre s'autobligui en una mateixa manera de ser, en un talant que ens marca la nostra personalitat, aquí, ara i sempre. I això em resulta com a mínim interessant, perquè exigeix a millorar i ser fidel a un mateix. Després de Vicky Cristina Barcelona, Midnigh in París, i l'encara no projectada The wrong picture a Roma, jo li proposaria a Woody Allen venir a rodar a Andorra la propera pel·lícula.

Per a més informació consulti l'edició en paper.