• L'intervencionisme governamental és un error polític, ja que suplanta al ciutadà

La cultura, a més de ser el patrimoni de la humanitat, en constitueix el seu genoma, és a dir allò que la guarda i n'expressa el seu contingut genètic. La cultura es crea i genera des de la societat civil ja sigui individualment o col·lectivament. Des dels elegits dirigents només es pot promocionar, estimular, mantenir o conduir, sempre a partir de la complicitat dels seus creadors o generadors, la ciutadania.

El procés que des dels anys setanta del segle passat es va anar encetant ha derivat a més i pitjor. Al suposat «desert cultural» en què alguns consideraven que es trobava Andorra als anys 1960, la reacció per part pública va ser, lluny d'establir complicitats culturals amb la societat civil i de ser-ne estimuladors i millorar-ne el marc, voler substituir progressivament i gestionar i dirigir directament en exclusiva i tenir el control de tots els actes culturals, fent la competència a les entitats culturals i altres agents i ciutadans als quals s'ha anat excloent, ignorant o ofegant.

En Francesc Pantebre, l'any 1995, en el seu Manifest andorrà per la cultura i la societat civil (Dansa nº 176), ho deia prou bé i clar:

«L'objectiu d'una administració moderna i democràtica no ha de ser, en conseqüència, marginar, dificultar o substituir la iniciativa privada, sinó promoure-la, facilitar-li l'acció, prestar-li els recursos econòmics i l'ús de les infraestructures públiques existents. La cultura feta per la gent és el resultat de molts esforços personals, temporals i econòmics, al llarg de molt de temps, sense altres mòbils que la convivència social, la participació ciutadana, el gaudi estètic o l'afermament de la pròpia identitat. I tot això no pot ser comparat amb les decisions executives del gestor de torn, preses des de la fredor política d'uns pressupostos, en un despatx tancat, sense tenir en compte l'opinió de la gent, la seva dedicació i la seva experiència provada.

Per això l'intervencionisme governamental és un error polític, ja que suplanta al ciutadà i també una mala gestió econòmica perquè duplica una obra ja feta, i dobla serveis. Alhora, constitueix una curtesa de mires, una pobresa d'ambicions, ja que entra a competir, des d'una posició de privilegi absolut, amb la iniciativa privada del propi país. L'administració no pot entrar a fer, pagant-ho amb els diners de la gent, allò que la gent ja fa, perquè així ho ha fet sempre. Al mateix temps, és del tot injust que l'administració desaprofiti l'activitat que la mateixa societat civil ja ve duent a terme i, en el seu afany de monopoli cultural, la condemni al silenci, a la marginació o a la desaparició, negant-li els recursos necessaris.

L'administració pública no pot competir amb els seus ciutadans, perquè aquest comportament absurd, abusant del seu poder institucional, el posaria no pas al seu servei, sinó precisament en contra d'ells l'estat modern i democràtic. Tant les institucions nacionals, com les d'àmbit local, han de crear les condicions adequades perquè la societat desplegui tot el seu potencial cultural, amb plena llibertat, i des de la diversitat de totes les societats.

UN PAÍS com Andorra, modest pel territori i petit en nombre d'habitants, ha de demostrar la seva grandesa en l'exercici de la llibertat, en la protecció de la seva societat i en el protagonisme civil de la seva gent. Tots aquests valors pertanyen a la societat i són patrimoni de tothom. Un poble culte és sobretot, un poble lliure, no pas un poble teledirigit, suplantat o sense veu».

Aquesta suplantació, que en els darrers anys s'ha accentuat, mostra la pèrdua del model andorrà inicial de la relació de la direcció l'estat amb el teixit associatiu, en perjudici dels ciutadans d'Andorra, quan es varen crear el Sindicat d'Iniciativa (1925), l'Esquí Club Andorrà (1937), l'Automòbil Club Andorrà (1954) o els Voluntaris de Protecció Civil VPC (1961) després Andorra Rugbi XV, tots amb reconegudes funcions cíviques públiques delegades, a més de les pròpies turístiques, esportives o socials.

Cal capgirar les complicitats culturals actuals, per unes de noves, a imatge de les esportives i socials consolidades, dins del que és el model andorrà de sempre, d'aprofitament dels recursos, i on la unió fa la força, en què les associacions deixin de ser mossos eventuals de les administracions públiques i esdevinguin entitats ciutadanes amb ple dret a utilitzar les infraestructures culturals que posseeix l'estat (govern i comuns) i a disposar de pressupostos dignes per a poder tirar endavant les seves activitats culturals que han de considerar-se i organitzar-se com a autèntics serveis públics promotors de la cultura en les seves diferents i respectives àrees d'actuació.

¿A qui fa por una societat civil forta, dinàmica, capacitada i competent, en un estat de dret, democràtic i social?

Governar és saber crear complicitats per a motivar i aprofitar les possibilitats que ofereix el conjunt de la societat; és saber dirigir la societat i no només l'administració pública.

ELS GOVERNANTS són directors d'orquestra de 75.000 ciutadans i no només dels 3.000 que s'identifica massa sovint amb els representants de l'Estat quan només en són els seus servidors, al servei del poble. L'Estat són el conjunt de tots els ciutadans, es sigui governant o es sigui governat.

Al voluntariat cultural no se'l pot tractar com a pobres marginats als quals, un cop l'any, se'ls dóna les sobres, les engrunes, perquè no destorbin o incomodin i deixin fer als gestors professionals i funcionaris de la cultura al servei dels governants.

Els professionals privats, els funcionaris i el voluntariat són complementaris. Tots són necessaris i cap és prescindible i cal tractar-los a tots com a mínim amb equitat al servei de la societat andorrana.

Establir complicitats culturals és no ignorar, ni excloure, ni ofegar el voluntariat i resoldre el problema crònic i lamentable de manca de mitjans per a un funcionament estable i en condicions dignes. És promoure i proposar una llei del mecenatge privat. És crear d'una vegada l'agenda cultural digital nacional comuna. És facilitar el franqueig postal gratuït. És obtenir l'exempció o recuperació de l'ISI en les publicacions culturals. És reconèixer i ajudar a qui fa l'esforç d'editar i publicar a més de fer els actes. És recolzar la continuïtat i la constància. És facilitar la presència a Internet. És obrir els mitjans de comunicació públics al voluntariat cultural. És delegar en les associacions culturals funcions d'interès públic. És reconèixer-les en el que són i no confondre-les amb fundacions, empreses o individus privats. I és més coses. Acceptar que una fórmula matemàtica sigui la que atorga les subvencions culturals és reconèixer la inexistència d'un model cultural per a la societat andorrana, és la demostració de la incapacitat de saber gestionar-la i prova de cinisme més enllà d'aparentar objectivitat.

Complicitat cultural no és estar esperant a que vingui el voluntariat cultural i tractar-lo com un estrany exigint-li el compliment de totes les condicions, requisits i restriccions imaginables, més complicades cada any, amb aportació de moltes fotocòpies. I així cada any tornant a començar de zero. És sobretot fomentar, buscar i acompanyar el voluntariat cultural per ajudar-lo a desenvolupar els seus projectes i gestionar-los conjuntament.

Les administracions públiques disposen dels recursos econòmics sí (encara que siguin pocs). Però el voluntariat cultural (o les entitats culturals), són els ciutadans i disposen de la il·lusió i els projectes que crea la pròpia societat. Les dues realitats per separat no van enlloc i juntes poden arribar a tot arreu.

EL VOLUNTARIAT cultural malgrat alguns ho pensin o ho vulguin, no desapareixerà mai, com tampoc l'esportiu o el social. I com aquests és necessari per a una societat democràtica, sòlida i que s'apreciï. Ara, cal voler-lo i saber-lo reconèixer i aprofitar. La insostenibilitat del model actual (sense cap model) fa necessari que els responsables i els qui poden canviar la situació, comencin a actuar correctament, és a dir, intel·ligentment i sosteniblement també en l'àmbit cultural.

Els ciutadans tenen dret a la cultura. Però no només a rebre la que es faci sense ells sinó i sobretot a fer-la i generar-la.

Ni la Constitució ni el cos legal vigent preveuen la cultura lluny del poble.

El dret fonamental de ser protagonistes de la pròpia cultura no es pot negar, regatejar o sostreure a cap ciutadà i menys encara a les associacions ciutadanes. I l'Estat (a nivell general com comunal) ha d'acompanyar als seus ciutadans vetllant i procurant perquè disposin dels mitjans necessaris. H

arquitecte

Per a més informació consulti l'edició en paper.