• Unes declaracions de Maria Reig a 'Expansión' són molt reveladores del que s'espera del futur Govern

Dimecres passat, a migdia, a l'encendre el mòbil tenia tres missatges de trucada perduda del meu amic Ernest. Acabava d'arribar a Munic i vaig respondre ràpidament la trucada; l'Ernest és un bon amic, però no ens veiem –ni ens truquem– massa sovint, així és que la seva insistència m'havia intrigat. «¿Has llegit l'Expansión?», em va demanar sense deixar-me el temps de saludar-lo. «No, no l'he llegit», vaig respondre. Llavors, amb una indignació i una vehemència poc avinguda amb la seva independència política, em va llegir uns fragments de l'entrevista de la Sra Maria Reig que publicava l'edició del 4 de maig del diari Expansión. «¡Mira el que diu!», s'exclamava escandalitzat: «Nos acabamos de cargar un Gobierno con el cual no íbamos a ninguna parte».

Jo, que sóc una persona molt influenciable per l'entorn, des de la democràtica, civilitzada, global i innovadora Alemanya, intentava contextualitzar la frase atribuïda a la Sra Reig. «Anem a pams, Ernest, el nos vol dir una majoria d'andorrans ¿oi?». «No, en absolut», va protestar ofuscat, «el nos és el plural majestàtic; o millor dit, en aquest cas, el plural d'autoria (pluralis auctoris)». Tot seguit, sense admetre cap nova objecció per part meva, va fer un llarg relat sobre uns fets que ell encadenava amb una argumentació envejable: el fitxatge d'Eusebi Nomen el gener de 2009, els sopars d'Incles, la revolta «espontània» dels cantors de la Metayer, la desfilada al Consell General del 23-D-2010. «Tot quadra», deia, «tot ha estat planificat per no deixar-vos governar i després per carregar-se el Govern». Vaig provar un altra finta dialèctica: «Ernest, recorda el que deia George Soros sobre els mercats, allò que els mercats voten cada dia i obliguen els governs a adoptar mesures impopulars, però imprescindibles. Són els mercats els que tenen sentit d'Estat. ¿Potser era això el que volia expressar la Sra Reig?». Tot capficat, l'Ernest em va respondre: «Foteses, sembla mentida que no vulguis adonar-te de la diferència entre la subtilitat de Soros i el colpisme friendly de l'empresària andorrana». Com vaig veure que la conversa s'anava degradant i que, per telèfon, no aconseguiria convèncer-lo de l'erroni de la seva interpretació, vaig dir-li que quan tornés a Andorra, li trucaria per prendre un cafè.

Una estona desprès, mentre comprava –prop de Kufstein– la vinyeta per circular per les autopistes austríaques, em va trucar un altre amic: l'Òscar. El motiu era el mateix, comentar-me l'entrevista del diari Expansión; l'Òscar també l'havia llegida i opinava com l'Ernest. Jo ja estava més ben preparat; havia fet l'esforç mental d'abstreure'm del condicionament polític dels països en els quals els empresaris i els banquers no acostumen, ni es dediquen a «carregar-se» governs o, si més no, si ho fan no ho proclamen en entrevistes als diaris.

Així, quan l'Òscar va començar a recitar uns arguments similars als de l'Ernest, el vaig tallar. No tinc constància que l'Òscar i l'Ernest es coneguin, però vaig voler confirmar-ho. «¿Has parlat amb l'Ernest?», vaig demanar-li. «No sé de quin Ernest em parles», em va respondre. No, no havia parlat amb cap Ernest. L'Òscar, que també presumeix d'independent, em deia: «Està clar que els socialdemòcrates no heu entès res del que ha passat els darrers dos anys: no heu valorat la influència dels propagandistes estrangers del pensament únic convidats i pagats pels lobbies andorrans disfressats d'associacions empresarials. Més aviat us heu deixat contaminar per aquestes idees: la cònsol socialdemòcrata de la capital, en la presentació d'un acte de l'EFA, citava l'adalil del liberalisme Xavier Sala i Martín per a carregar contra el lideratge de Jaume Bartumeu».

Sense respirar, va seguir: «tampoc no heu sabut calibrar la importància dels actes i de les conferències organitzades pels bancs sobre temes aparentment anodins i que, en el col·loqui, o en l'aperitiu final es convertien en crítica generalitzada de totes les actuacions governamentals, tant de l'actual govern, com dels anteriors». Per donar més força a la seva argumentació, em va llegir un altra entrevista de la Sra Maria Reig de juny de 2010 , aquesta vegada en un diari andorrà: «Si Jaume Bartumeu confia i no posa condicions, sí [que podrà liderar la constitució econòmica]. Ha de ser un patriarca, menys governant i més aglutinador. Governar avui és consensuar. Ha de ser com el rei Artur amb els cavallers de la taula rodona».

L'Òscar, però, no va insistir sobre el passat, el que el preocupava era el futur. «No creguis que l'entrevista del diari Expansión és una anàlisi retrospectiva, és, d'una manera ben clara, un avís per a navegants»; i va concloure amb una enigmàtica frase : «Toni Martí ha de prendre bona nota de les dues entrevistes, del suggeriment sobre el repartiment de les funcions polítiques: patriarca, aglutinador, rei Artur i cavallers de la taula rodona».

Dijous i divendres vaig treballar a la fira Interalpin d'Innsbruck en un ambient generalitzat de consciència de la profunditat de la crisi financera i econòmica, però també amb un optimisme prudent sobre les oportunitats que es presenten als països emergents.

Vaig tornar d'Innsbruck divendres molt, molt tard. A les tres de la matinada de dissabte arribava a casa. En l'edició de dissabte d'un diari del país llegia que Jordi Cinca seria «el primer ministre». Vaig començar a lligar caps. L'Òscar tenia raó: «l'aglutinador», «el patriarca» faria de rei Artur; «els quatre cavallers» de la banca (perdó, volia dir de la taula rodona), alliberats temporalment de les seves ocupacions laborals, remenarien les cireres per delegació de la classe empresarial i financera, la qual es dedicaria a consensuar cap a on hem d'anar amb els que «no posin condicions». El cinquè cavaller (¿o l'haurem d'anomenar Il Cavaliere?), controlaria des de la seva plataforma mediàtica ampliada, la informació «lliure». Resumint: les oligarquies andorranes tornarien a monopolitzar el poder. Com Déu mana, com sempre s'ha fet.

Per a més informació consulti l'edició en paper.