• Hi ha encara massa diferències entre un país de llarga tradició democràtica i els que n'estan aprenent

No és només la sensació de serenitat i seguretat, d'ordre impertorbable, que sentim en veure el perfil del Parlament de Westminster a través de les finestres quan el tren creua mandrosament el Tàmesi camí de l'estació de Charing Cross. No és només la humitat que amara els carrers de Mayfair al vespre, aquella olor a terra mullada que puja de Green Park i es barreja amb l'elegància exclusiva de les botigues de Bond Street. No és només l'extravagància, el catàleg de rareses, els vicis ocults que s'intueixen en els carrerons més recòndits del Soho. No és només la majestuositat de la cúpula de Saint Paul's competint amb els gratacels de la City. No només són les incomptables agulles d'Oxford vistes des de South Park, talment com llances de pedra que travessen la boira. No és només el robust castell d'Edimburg o l'esvelta torre, gairebé babèlica, de la catedral de Salisbury. No només són els laberíntics lanes de Brighton obrint-se cap a la platja, aquella platja feta de gespa i no de sorra. No només són els penya-segats de la costa de Dover, la campanya de Hertfordshire i les muntanyes de Gal·les.

No només són les cases georgianes, a les quals s'entra per una mena de pont i que tenen sempre un jardí al darrere, petit i pulcre. No només és sopar d'hora i poder anar a caminar pel parc i a fer un beure a un pub abans d'anar a dormir. No només són les insuperables tragèdies de Shakespeare, les enginyoses comèdies de d'Oscar Wilde, la prosa lluminosa de Virginia Woolf, els personatges terribles d'Emily Brontë, la poesia de Wordsworth o el mite de Lord Byron. No només són les idees de Locke, de Hume, de Bentham, de Mary Wollstonecraft, de Stuart Mill o de Bertrand Russell. No només són les teories de Newton i Darwin, d'Adam Smith i John Maynard Keynes.

No només són els supermercats de la cadena Waitrose, que omplen la quotidinitat de petits luxes, els més de 300 anys que fa que Fortnum & Mason ofereix el bo i millor de tots els racons del món en una vorera de Picadilly o les cinc plantes de Waterstones, uns grans magatzems només de llibres. No només són polítics de la talla de William Pitt el Jove, Benjamin Disraeli, William Gladstone, David Lloyd George, Winston Churchill, Clement Attlee, Harold Wilson o Margaret Thatcher. No només són les tombes de l'abadia de Westminster, que barregen i posen al mateix nivell els reis i els poetes, els estadistes i els científics. No només són els museus gratuïts, refugi per als dies de pluja: la National Gallery, les dues Tates, el British, la Wallace Collection, l'Ashmolean d'Oxford, el Victoria & Albert... No només són sèries de televisió tan genials i memorables com Els joves, Sí, ministre o la saga de L'Escurçó Negre. No només són arquitectes com Christopher Wren o Norman Foster. No només és el bressol del futbol, del polo, del golf, del cricket... de tot allò que ha contribuït a fer dels enfrontaments entre les nacions una cosa menys sanguinària i més esportiva. No només és la Premier League, tan competitiva, tan igualada, la tradició dels clubs de futbol arrelats als diferents districtes de les grans ciutats. No només són les seculars regates entre Oxford i Cambridge.

No només és el cream tea de mitja tarda amb scones untats de clotted cream i melmelada fresca. No només és la cervesa fosca i tèbia. No només és el toad in the hole fet a base de salsitxes amb smashed potatoes, verdures i gravy; o el roastbeef amb Yorkshire pudding o el cottage pie o la salsa Worcestershire. No només són els cupcakes, el lemon curd o les cherries jubilee, postre fet de cirerers caramelitzades amb licor i gelat de vainilla per celebrar els 50 anys al tron de la reina Victoria el 1887. No només és el Darjeeling de la propietat de Castleton o l'Earl Grey, popular, però que no per això deixa de ser la millor combinació de te i cítrics fins ara inventada.

No només és la música moderníssima de Purcell en ple segle XVII, o la de Handel, veritable pop icon musical del Segle de les Llums. Ja al nostre temps, Benjamin Britten i Andrew Lloyd Webber seguint la tradició britànica de fer equilibris entre el vulgar i el sublim. I els també ja clàssics Beatles, i els Rolling Stones, i Pink Floyd i Coldplay... i Queen, és clar, amb aquells dos genis que són Freddie Mercury i Brian May. No només són els Proms, magnífics concerts que durant l'estiu apleguen tota la societat de Londres, des dels que es paguen l'entrada al Royal Albert Hall fins als que ho segueixen a través de les grans pantalles dels parcs; i tots acaben cantant a cor allò de Rule Britannia, rule the waves! Britons never, never, never will be slaves!; o Saint Martin-in-the-Fields, aquella església on tots els dies hi ha una orquestra fent música gratuïta acompanyada de la remor incessant del trànsit de Trafalgar Square.

No només són actors i actrius com Laurence Olivier, Judi Dench, Helen Mirren, Vanessa Redgrave, Kenneth Branagh o Emma Thompson, crescuts a l'escalf del teatre shakespereà. No només són personatges icònics com Sherlock Holmes o James Bond.

No només és la impecable continuïtat institucional, la Gloriosa Revolució incruenta de 1688-89, la defensa insubornable dels drets i les llibertats individuals –els drets sempre i només són individuals–, la resistència davant les invasions, el combat a tots els totalitarismes. No només és The Times, The Guardian, The Independent, la BBC... Les pameles d'Ascot, el canvi de la guàrdia davant el Palau de Buckingham, un sistema jurídic molt menys grandiloqüent, molt més perfectament imperfecte, molt menys confiat en la infal·libilitat del legislador, molt més romà, en definitiva...

també és que quan el Partit Nacionalista Escocès (SNP) guanya les eleccions autonòmiques per majoria absoluta i anuncia que convocarà un referèndum sobre la independència d'Escòcia la resposta del primer ministre, el conservador David Cameron, és la següent: que els tories no comparteixen la voluntat de secessió d'Alex Salmond i l'SNP, però que el parlament escocès té tot el dret a convocar el referèndum en qüestió. Si el convoca, els conservadors faran campanya activa pel no, però si guanya el sí l'acceptaran com un fet democràtic.

Perquè quan un està segur de si mateix, de la seva identitat i dels seus principis, no necessita apel·lar a constitucions escrites fa quatre dies; no necessita recórrer a arguments enrevessats segons els quals una decisió com aquesta l'han de prendre els ciutadans de tot l'Estat; no li cal amenaçar amb el veto a l'entrada a la UE del futur país independent; no li costa d'entendre ni d'acceptar que els escocesos són diferents dels anglesos i que ho volen seguir sent; no se li passa pel cap comparar els partidaris de la secessió amb els nazis o amb qualsevol altre règim totalitari. Una democràcia veritable no té sortides de to de militars disposats a defensar amb el sabre l'ordre constitucional ni cors de bisbes resant per la sacrosanta unitat de la pàtria. Un país de debò no necessita una Constitució que el proclami.

Tot això és el que marca la diferència entre els britànics i la resta. I a nosaltres, malauradament, ens ha tocat pertànyer al segon grup.

http://sempremarendins.blogspot.com

Per a més informació consulti l'edició en paper.