Sortia de la botiga amb el disc que acabava de comparar, en arribar a casa el tornà a sentir. Satisfet per la compra, posava una petita etiqueta en la part posterior en la que constava un nombre i una data. Era una mena de ritual que li permetia saber quan havia comprat els discs, i a molts no els hi treia el preu per tal que el temps li recordés el pes de la inflació. Moltes vegades s'asseia al sofà, prenia un elepé (que així es deien), el posava al plat i el sentia. Li agradava seguir la cançó corresponent amb la lletra que venia en una mena de fulletó amb el disc. Volia saber què deien i sentir com el cantant pronunciava les paraules, de vegades molt ràpid que semblava que se les menjava, d'altres més a poc a poc de manera que podia entendre alguna cosa. Allò que no entenia ho mirava al diccionari i així feia les seves traduccions, casolanes, però ja li estaven bé. Aquells moments del sofà els gaudia amb intensitat i amb la fantasia de la seva adolescència li servien per ser un altre imaginant situacions en les que ell era el protagonista. La seva vida era una melodia. Quan les sentia a la ràdio després d'haver comprat el disc, podia repetir alguns fragments que recordava per haver-los vist escrits. Sempre anava a la mateixa botiga a comprar-ne de discs. Altres els enregistrava en una cinta de cassette. Li deixaven els amics i així el seu capital minso no es ressentia. Quan la tecnologia es va imposar i van aparèixer els cd li va semblar que ja no era el mateix; havia deixat de ser adolescent. Se n'acostumà però, ràpid i durant uns quants anys va comprar solament els compact disc. Se sentien més bé, ocupaven molt menys espai i venien en capses de plàstic transparent que es trencaven quan queien i ja no tornaven a tancar bé mai més. Continuava posant la data i el nombre corresponent. Era com portar una mena de diari musical de la seva vida amb totes les experiències, reals o fictícies, que les cançons li havien proporcionat. Ara, aquella botiga on comprava els elepés tancava i també acabava una part de la seva vida. Sempre és una llàstima que un negoci acabi i més si feia seixanta anys que funcionava. Li va semblar que amb aquell tancament es quedava sense una referència i per extensió moltes persones que com ell tenien un lligam amb el Tonet de la música.

Per a més informació consulti l'edició en paper.