ALEXANDRA GREBENNIKOVA
Vaig anul·lar tots els compromisos de dijous, anunciant a la família que anava a veure el jurament dels nous consellers. «No m’ho puc perdre: Vicenç Mateu inicia la seva primera legislatura com a Síndic». «Mama, què és un síndic?», va preguntar la meva filla, intrigada. «El síndic és el president del Parlament d’Andorra», vaig explicar-li. «Molt bé!», i va aplaudir. De veritat, li va semblar molt bé, i a part d’això, és molt positiva i té sis anys. «Mama, aplaudiràs fort?», va seguir. «Sí, quan toqui aplaudir, aplaudiré fort». «I si aplaudeixes quan no toca?». «Doncs em faran fora». «Molt bé!» Així vaig prendre la ferma resolució d’aplaudir només quan tocava.

Per alguna idiosincràsia personal, em costa arribar puntual als esdeveniments públics, però per a la sessió del Consell General ja em tenien avisada: «Vés-hi d’hora, hi haurà molta gent». Així que a les 11:30 allà em tenien, en un banc de fusta, rodejada d’amics i familiars dels nous consellers. La majoria de les cares m’eren conegudes; les altres, les intuïa. «Felicitats», deien els uns als altres. «Ara, que ho facin bé», contestaven aquells als quals es felicitava, «que no és fàcil». «No és fàcil», els donaven la raó els primers, «que l’època és molt difícil». I afegien una frase per a mi enigmàtica: «Abans s’espardenyaven per a les eleccions; ara, els esclops, que siguin vigatans...» L’avantatge de viure en un món tan petit com és Andorra consisteix en tenir-nos a tots molt a prop. A les 11:40 a gent es començava a posar neguitosa: «Comencen ja?»

«Falten vint minuts», explicava Simó Duró a aquells qui eren al seu costat, «fins que no toquin la campana, s’espera. Llavors, quan toquin la campana, ja començaran les coses. Uns passen per aquí, i els altres, per allà. Jo m’estimaria més que tots passessin per aquí, com abans; sóc tradicionalista; conservador». A l’espera del començament de la sessió del Consell, em vaig assabentar que a la sala on hi ha síndics ara, abans, cap als anys cinquanta del segle passat, hi havia un col·legi francès, i un cop, «un presoner, pum, pum, pum, i va sortir per la sala del col·legi [...] Sí, una part era cort, i l’altra, era presó, i aquí sota, hi havia la cúria dels batlles». «Quins anys eren! Els anys de pau, de tranquil·litat...». «I tant, i tant».

Cap a les 12:00: «I ara, ¿què fan?». «Ara surten el conseller de més edat de Canillo i el més jove dels consellers. Comença el jurament, i després es fan els síndics». I va sonar la campana. «Puntuals, ¿eh?». «Clar, clar; és el conseller de més edat de Canillo qui l’ha de tocar». «Ara es col·loquen tots». «Sí, ara van entrant, avui per ordre alfabètic, i després es posaran per grups parlamentaris». Els periodistes ens tapaven la vista. «Ho veurem més bé a les notícies». «Sí, ells ho enfoquen bé, però des d’aquí, el sentiment és diferent; ser-hi és més interessant».

Martí Salvans, com a conseller de més edat de la parròquia de Canillo i, per tant, president, va obrir la sessió: «El Consell General, com a successor del primitiu Consell de la Terra, aviat complirà 600 anys...». Salvans parlava, i jo mirava les cares dels nous consellers, aquelles que podia veure, i potser ja em faig gran, però els veia a tots tan joves, tan plens d’il·lusió que semblaven universitaris celebrant la graduació. I aquesta sensació, la vaig tenir encara més forta quan es van posar els hàbits i els tricornis. Es van fer les votacions, i vam aplaudir molt fort i quan tocava –per al síndic, quan vam deixar d’aplaudir nosaltres, encara van continuar una estona els que eren a la sala dels passos perduts– i vaig pensar que aquest Consell d’entrada sembla ser un triomf de la joventut. El Consell s’ha rejovenit considerablement i tots els qui eren joves fa 18 anys –aquells sis consellers que havien estat consellers en la primera legislatura constitucional– ara són «els grans».

El públic al meu costat no parava de comentar. «Jo a les senyores, els posaria una ploma al tricorni», proposava un senyor gran. «Ja fas diferències!», li contestava la seva veïna, «els homes, una cosa, les dones, una altra». «És que hi ha diferències!» es defensava l’home, «i s’han de respectar...», però la seva interlocutora ja no l’escoltava i deia, admirant les noves conselleres: «Mira què xules!». Jo també les trobava guapíssimes. L’hàbit de conseller escau a tothom. Quant a Vicenç Mateu i Mònica Bonell, crec que tothom em donarà la raó que semblen haver nascut per fer de síndic i subsíndica, amb els bicornis inclosos. El contingut del discurs del síndic –conciliador, elegant, centrat en obrir els nous camins i no malmetre mai la dignitat de les persones, era immillorable.

L’època és difícil, els esperen decisions importants, però donen una imatge positiva: recordem que formen un Consell paritari i representatiu de la població i de totes les parròquies. Desitgem-los a tots molta sort i molts encerts en el nou camí. Seguint el discurs del Síndic, sigueu flexibles i capaços, savis i prudents, fidels a la societat i a la Constitució. Si així ho feu, bons andorrans sereu.