L'excessiva, i en ocasions sospitosa, incongruència de la Unió Europea i de l'OTAN –millor no parlar de l'ONU, aquest disbarat pel que sembla necessari– s'està posant de manifest una vegada més en les revoltes nord-africanes. Resulta desolador que després de no sé quantes cimeres, els europeus no sapiguem ben bé què fa l'OTAN a la Líbia de Gadafi: protegir als civils, diu; però això ja se sap que és una coartada i que, en tot cas, aquesta protecció només es pot fer amb la infanteria i no bombardejant a estones. Però és que la cosa no va per aquí: per a uns ministres d'exteriors, és a dir, per a alguns països, l'objectiu és que Gadafi abandoni el poder mentre que per a altres això no està en absolut previst. I mentre es reuneixen, discuteixen i bombardegen, les tropes de l'excèntric dictador avancen més i més i reconquereixen el perdut i disfressats de civils però armats fins a les dents, presumptes militars o policies fidels s'endinsen en els suburbis de les ciutats i assassinen indiscriminadament a innocents, sospitosos o no. Encara entenc menys que fa uns dies surti Aznar qualificant a Gadafi com a amic o aliat o dels nostres o el que sigui.

Però és que mentre les polides potències occidentals s'enceben a Líbia amb escàs èxit, resulta que a Síria, a la qual ningú mira i a ningú sembla preocupar, se succeeixen les matances de civils perquè l'exèrcit té ordre de disparar a matar. Després del primer esglai, a Al Asad, etern dictador d'aquell país, va prometre reformes i fins a va encarregar la creació d'un nou govern. Naturalment qualsevol cosa per tal de salvar-se ell. Entre les promeses, una especialment reveladora: l'aixecament de l'estat d'emergència en vigor des de 1963. La cosa, si no fos absolutament tràgica, seria grotesca. Però aquí està la promesa que, per cert no solament no s'ha complert sinó que s'ha extremat quan el poble ha donat mostres al carrer de poca confiança. Al Asad ha respost de l'única forma que sap i pot: matant, sufocant qualsevol revolta a trets i emparant-se en el gran escut que Occident els ha servit en safata a aquests impresentables: tot és culpa de l'extremisme islàmic.

Ni Gadafi ni Al Asad són nous a la plaça. L'extravagant libi i el raríssim sirià, porten anys fent el que els dóna la gana als seus països sense que ningú aixequés la veu perquè, tal vegada, han estat uns magnífics clients exportant matèries primeres i comprant armes als països que ara els qüestionen. Maten amb armes que nosaltres els hem venut i si sotto voce Gadafi prometés a Occident petroli i gas a preu de cost, ja veurien el que trigaven a retirar-se vaixells i avions de les seves rodalies donant per «conclosa la missió de pau per mandat de l'ONU». Aquí des dels «danys col·laterals» de l'Iraq, tenim frases per a tots i per a tot.

Per a més informació consulti l'edició en paper.