• L'exposició ?The Cult of Beauty', al V&A fins al juliol, revela d'on provenen els nostres paràmetres estètics

Una de les poques persones que conec –vull sospitar que n'hi ha d'altres a les quals no conec– que és capaç de donar dimensió internacional a la cultura andorrana és l'Alexandra Grebennikova. És de les poques persones en aquestes Valls que té clara la necessària relació que hi ha d'haver entre l'ultralocal i l'universal perquè una cultura nacional triomfi més enllà de les pròpies fronteres. «No es tracta», em deia un dia de principis de desembre a la cafeteria del Plaza, «de fer cultura andorrana amb cap altra aspiració que la de ser andorrana, sinó de fer cultura des d'Andorra amb qualsevol aspiració».

Havíem quedat per entrevistar un dels personatges històrics de la contraportada dels divendres, però aquell dia el nostre convidat –diria que era el notari medieval Arnau de Vall-llebrera– s'havia endarrerit una mica i ens havia deixat temps per divagar. «Hem de fundar un moviment cultural o artístic a Andorra», continuava explicant l'Alexandra entre tasses de Darjeeling, muffins de xocolata i copes de Vichy tan grans i tan ben servides que semblaven gin tonics. «Molt bé», vaig dir-li, «fundem-lo». «Bé, primer ens cal alguna cosa que uneixi tots els membres d'aquest moviment artístic o cultural», va dir ella, «un mínim comú denominador».

No sé si en aquell moment li ho vaig dir, però la veritat és que la idea de fundar un moviment cultural o artístic se m'havia acudit més d'una vegada. Encara no tenia 20 anys quan un dia amb uns amics en una platja de Formentera vaig proposar fundar «un nou dandisme, desenfadat i mediterrani», però la idea no va quallar... afortunadament. El cas és que aquell dia de desembre al Plaza, vaig respondre a la proposta de l'Alexandra tirant de manual: «El primer principi del decàleg hauria de ser: la Bellesa existeix», i ho vaig dir procurant donar a les meves paraules un toc d'incontestable. Ella em va mirar amb un punt d'incredulitat estepària i només li va faltar manllevar les paraules d'Unamuno i dir-me que m'ofegava l'estètica. Sigui com sigui, el cas és que va quedar clara la impossibilitat de generar una cultura universal des d'Andorra, perquè tant ella com jo –estrangers en fase d'assimilació– ja estàvem afectats pel més característic dels defectes dels andorrans: la impossibilitat d'arribar al més mínim acord els uns amb els altres. Per això quan els andorrans volen fer un moviment cultural en l'únic que són capaços de posar-se d'acord és en fer-lo andorrà; cosa que, des del punt de vista artístic, no vol dir absolutament res.

Fa un parell de setmanes, en baixar del tren a l'estació Victoria, vaig recordar-me d'aquella tarda a la cafeteria del Plaza. Al Victoria & Albert Museum hi feien una exposició que duia per títol The Cult of Beauty, the Aesthetic Movement 1860-1900. «Quan vinguis a Londres anirem a un munt d'exposicions i galeries», m'havia dit l'Anna Parellada pocs dies abans i aquella del culte de la Bellesa havia de ser una d'elles. També havíem pensat en una de Miró a la Tate Modern, però després ens vam adonar de l'absurd de dos barcelonins admirant Miró a Londres.

Vaig anar al V&A amb un punt d'escepticisme. Fa anys –impressionat per la mestria del pinzell de John William Waterhouse, pel decandentisme dels versos de Lord Tennyson i per la intel·ligència brillant i ràpida d'Oscar Wilde– havia estat un ferm defensor de l'Aesthetic Movement, l'Art for Art's Sake i tot el modernisme en general. Sempre m'ha disgustat el rebuig per la Bellesa que han practicat alguns –no tots, ni de bon tros– artistes del segle XX. Sempre m'ha semblat que la relació d'aquest tipus d'artistes amb la Bellesa és com la de la guineu de la faula d'Esop amb el raïm: com que no poden assolir-la, la menyspreen. Fer coses belles pel simple fet que són belles sempre m'ha semblat un objectiu digne d'admiració.

Tot i així, quan ens encaminàvem cap a l'exposició al V&A tenia la impressió que estava fent un retrocés: la meva admiració per l'esteticisme em semblava gairebé infantil i dubtava que els estetes fossin alguna cosa més que uns pintors de dones guapes que decoraven les seves cases de Chelsea amb blue china i de tant en tant fumaven opi en algun den sòrdid d'un carreró del Soho. Potser massa influït per les muntanyes andorranes havia acabat confonent l'esteticisme amb quelcom superficial i frívol.

L'exposició en qüestió arrencava amb els prerafaelites liderats pels germans Dante Gabriel i Christina Rossetti i Edward Burne-Jones; continuava amb James McNeill Whistler –que seria una mena de Ramon Casas a l'anglesa, sinó fos perquè va néixer 30 anys abans que el pintor barceloní. També hi havia lloc per als pintors olímpics, com Lord Leighton, Albert Joseph Moore o Lawrence Alma-Tadema. Waterhouse no hi era, però podia haver-hi estat perfectament.

Els anglesos –juntament amb els italians i els catalans– van ser un dels primers pobles a elevar el disseny i les arts decoratives a la categoria d'arts i el V&A n'és l'exemple suprem. L'esteticisme de finals del XIX va ser el moment en què tot això s'esdevingué i no tindria sentit organitzar una exposició sobre esteticisme victorià on només hi figuressin els pintors. Per això els responsables de The Cult of Beauty van decidir,incloure-hi també crítics, com John Ruskin, escriptors i dramaturgs, com Wilde, il·lustradors, com aquell geni que va ser Aubrey Beardsley, i dissenyadors de mobles, ceràmica i altres objectes dels quals no recordo el nom.

A una exposició és important anar-hi acompanyat d'una persona intel·ligent que sigui capaç de fer-nos veure més enllà de la nostra pròpia esfera. És cert que de les coses només veiem allò que nosaltres hi posem i és un plaer enorme que algú ens hi faci veure alguna cosa més. Va ser l'Anna qui em va ajudar a comprendre perquè l'esteticisme sempre m'ha fascinat tant. «Què moderna!», va dir en veure una tetera que semblava treta dels catàlegs d'Alessi. En les il·lustracions de Beardsley hi va trobar un precurssor del manga japonès i la mateixa modernitat trencadora la va veure en els mobles orientalitzants i en l'eclecticisme d'algunes pintures.

M'encanten les paradoxes: el moviment prerafaelita va començar proclamant el retorn a la manera de fer art prèvia a Raffaello Sanzio i el rebuig de la modernitat industrial i va acabar desembocant en una corrent tan moderna que la van anomenar modernisme. A l'arquitectura és on es veu més clar: els modernistes són els primers que van fer alguna cosa realment nova des que Filippo Brunelleschi va construir la cúpula de Santa Maria del Fiore.

I aleshores descobrim la paradoxa màxima: els esteticistes van entronitzar la Bellesa i –sense ser-ne conscients– això va marcar el principi de la decadència de la Bellesa. Fins aleshores, tots els moviments artístics havien buscat qualsevol excusa per crear coses belles: el sentit didàctic de l'art medieval, els temes d'amor, mort i destí a la poesia trobadoresca, la reinterpretació dels clàssics del Renaixement, el sentit de fugacitat de la vida i l'horror vacui dels barrocs, el formalisme extrem del segle XVIII, la recuperació de Grècia del romanticisme alemany, l'etern retorns dels prerafaelites... però en l'esteticisme no: els estetes ja no busquen excuses per crear Bellesa, sinó que la Bellesa es converteix en l'excusa per fer coses noves, trencadores. Els modernistes són els educadors dels nostres ulls: entenem la Bellesa tal i com ells la van entendre. «Mireu-la! Aquí la teniu! Sense intermediaris!», van dir-nos un cop la van tenir ben asseguda al tron, «i a partir d'ara: campi qui pugui!». I en això estem.

Per a més informació consulti l'edició en paper.