Al llarg de la meva vida he conegut a molts capellans, i els capellans, com succeeix amb els enginyers agrònoms o els taxistes solen ser bastant variats, i n'hi ha de més intel·ligents i de menys, simpàtics i antipàtics, amens i avorrits. Però mai m'he trobat amb un capellà pesat, d'aquests que després de les salutacions de rigor comencen a exercir l'apostolat o es veuen obligats a denigrar els agnòstics. Amb els ateus succeeix el mateix, n'hi ha de subtils i de basts, però sol abundar l'ateu pesat. L'ateu pesat vol deixar ben clar, als pocs minuts d'estar amb ell, que és ateu. Li sembla que és impossible comerciar amb el proïsme, relacionar-se, parlar, col·laborar o associar-se sense que quedi pal·lesa la seva condició d'ateu. Al principi, et pot semblar una extravagància pintoresca, alguna cosa així com si algú, només conèixer-lo, es preocupés de fer-te saber que és amant de Mozart i molt crític amb Wagner, o que és vegetarià, i a continuació es posés a perorar sobre els perills de les proteïnes i greixos animals.

No fa falta ser psicòleg per intuir que darrere d'aquesta obsessió hi ha un problema d'assimilació. Els ateus pesats que volien organitzar una processó atea a Madrid deuen tenir alguna cosa sense resoldre. És com si aquests dies, aclaparats per les trobades futbolístiques del mil·lenni, algú proposés una manifestació antifutbolística. Es tractaria d'una altra classe de pesats, però pesats al cap i a la fi.

A mi em sembla que l'ateu pesat hauria de fer-se mirar amb la mateixa tranquil·litat amb que ens mirem una digestió pesada i amb problemes. No han digerit bé ni la teodicea, ni la teologia, i això sempre produeix nàusees i, en ocasions, vòmits. Ignoro si la dolència entra dins de les atencions del nostre sistema de salut, però és molt millor que se sotmetin a un tractament. Pel bé d'ells i perquè ens deixen als altres lliures de la seva anacrònica manera d'avorrir-nos.

Per a més informació consulti l'edició en paper.