La meitat dels pobres ja no poden comprar medicaments ni seguir cap tractament mèdic. Quatre de cada 10 persones viuen per sota dels 8.000 euros a l'any, i 60.000 menors d'edat han passat o passen gana amb freqüència, la qual cosa significa que no mengen gairebé gens durant el dia i no sopen mai a la nit. Dit així, amb la fredor i crueltat que parlen els nombres, podríem pensar que tals afirmacions es refereixen a països llunyans, a aquests homes dones i nens, que habiten en llocs que semblen deixats de la mà de Déu, però no és així. Aquests són algunes dades que ens ofereix un estudi realitzat per La Caixa per argumentar un programa d'ajudes que porta aplicant cinc anys, en un total de 10 ciutats espanyoles.

Són els nostres pobres, aquests pobres de debò, als quals no veiem pidolar als carrers, però que no tenen el mínim necessari per sobreviure i com sempre, aquí i a tot el món, aquesta pobresa s'acarnissa amb els nens. Llegir l'estudi des de l'òptica de l'opulència t'omple d'enrogiment i se't fa un nus a l'estómac en comprovar el poc que coneixem de la societat on vivim. Segons s'apunta al mateix estudi, una família amb dos adults i un nen que ingressa menys de 14.000 euros a l'any viu en la pobresa relativa i es considera que estan en una pobresa severa si els diners que entren a casa no arriben als 7.000 euros a l'any per a tres persones. És a dir viuen amb 180 euros al mes, o el que és el mateix amb sis euros al dia. Això significa que al nostre costat hi ha persones anònimes, veïns sense rostre, que solament tenen per passar un mes el que ha costat l'entrada més barata del derby de futbol que se celebrarà aquest dimecres a València.

Això per no parlar de les condicions en les quals viuen. Si de mostra val un botó de les 34.000 famílies estudiades la majoria viuen en cases molt petites amb prou feines toquen a 15 metres quadrats per persona, 27.000 estan en habitatges molt deteriorats i plens d'humitats i 53.000 famílies reconeixen que ja no poden comprar ni fàrmacs per lluitar contra la malaltia. En aquesta radiografia de l'exclusió no s'especifica el drama que s'amaga darrere de cadascuna d'aquestes xifres però no costa d'imaginar el que tot això significa. Són històries d'abandó, de misèria, de desesperació, però sobretot d'injustícia. Aquesta injustícia que separa cada dia més els rics dels pobres, aquesta que hauria de fer despertar les consciències, en una societat cada vegada més adormida, que prefereix no mirar el que ocorre al seu voltant però el que és pitjor: no li importa. Alguna cosa molt greu passa quan tenim el tercer món al nostre propi veïnat i seguim obstinats a viure com a nous rics en un primer món que s'esvaeix sense que a ningú sembli importar-li. Pobres! Pobres als quals solament reconeixem com a nombres d'una demolidora i vergonyosa estadística.

Per a més informació consulti l'edició en paper.