• El sistema assistencial andorrà està en una crisi originada per la seva pròpia estructura

Feia anys que es veia venir, però malgrat les repetides advertències al final s'ha fet evident: el sistema assistencial andorrà està en crisi. I no una crisi circumstancial, sinó originada per la seva pròpia estructura, o sigui, crisi de debò!

I és que la realitat és molt tossuda, i, ens agradi o no, acaba imposant-se. ¿Quina és aquesta realitat? Doncs que hem estat vivint en un núvol de feliç ignorància, fent veure que tot anava bé (és cert que ho semblava) i que així continuaria pels segles dels segles, amén (cosa que no era gens evident), i ara vénen les madures: el nostre sistema assistencial està en crisi, i de tots els punts de vista. I toca l'examen de consciència si ens en volem sortir. Doncs bé, som-hi.

Comencem per recordar que un sistema assistencial consumeix recursos comunitaris de tota mena, humans i materials, i pel fet que es tracta de medis col·lectius cal orientar-ne el funcionament cap a la consecució de dos objectius fonamentals: justícia i sostenibilitat

Pel què fa a la justícia, els recursos s'han de redistribuir en tres nivells molt clars:

- Lo indispensable per a tothom.

- Lo necessari per als qui ho necessiten.

- el que sobri, pel futur.

¿I la sostenibilitat? Doncs s'aconsegueix aprenent del passat, analitzant el present, i preveient el futur (seriosament i fent pronòstics, no profecies)

Per tant, només ens cal fer això, i llestos. Dit així, sembla senzill, i ho és. ¿Però resulta també fàcil? Doncs rotundament no! Veiem perquè.

La clau de les dificultats rau en un fet molt simple: fins ara, penjats del núvol en què la casualitat ens ha tingut durant anys, els recursos s'han gestionat seguint un sol principi molt clar: de tot per a tothom, y ancha es Castilla. Per tant, ja tenim localitzat el problema fonamental: cal passar de la gestió paradisíaca anterior a la rigorosa i realista dels tres principis esmentats abans. I aquest canvi, en una societat com la nostra, molt més habituada a evolucions inevitables acceptades amb actituds passives que a actuacions proactives, no serà fàcil.

Però a més de la dificultat de modificar els hàbits ancorats en la cultura de l'opulència, hi ha elements pràctics que cal resoldre. Veiem-ne alguns.

En primer lloc, cal ser capaços de diferenciar lo indispensable de lo necessari i de lo superflu, i com què no s'ha fet mai, vol dir que ens hi hem de posar ara. De fet no estem a la negra nit perquè aquest camí ja s'ha iniciat i tenim elements i dades que ens poden permetre posar fil a l'agulla, però cal avançar encara molt més en aquest terreny per tenir una visió clara de la situació real.

EN SEGON LLOC, cal acostumar tothom, pacients, professionals i gestors, és a dir, tota la població, a actuar emmarcats en aquest escenari. Tampoc serà fàcil, en una societat on impera l'autogestió mal entesa, i on cada un dels actors acaba sent un gestor en miniatura i aïllat de la resta. La crua realitat és que tots i cadascun dels nostres conciutadans acaba administrant, amb excessiva autonomia (que ja li agrada) i sense ser-ne conscient, els recursos al seu abast. El resultat és, com dèiem inicialment, barra lliure, i despesa incontrolable i, sobretot, irracional.

En tercer lloc, cal acabar amb un mite que resulta d'aquesta autogestió i que els nostres coetanis tenen, sovint, com l'element més important de la qualitat del sistema assistencial: la sacrosanta lliure elecció de metge. Aclarim-ho.

És imprescindible que quan es mou pel sistema assistencial cada ciutadà tingui un professional, escollit per ell, que el condueixi pel recorregut, sense que això signifiqui convertir a aquest professional en una peça inamovible del mobiliari, perquè a processos diferents corresponen recorreguts diferents i el guia pot ser i de vegades ha de ser diferent. Ara bé, la visió actual que vol que per cada acte mèdic el pacient ha de triar el professional que el durà a terme, és irreal i arriscada. Irreal perquè caldria multiplicar els recursos del sistema perquè n'hi hagués per a tots els gustos, i arriscada perquè el fet de què puguis escollir qui més t'agrada no significa que estiguis escollint el que necessites i es millor per a tu.

Bé, fins aquí generalitats referents al conjunt del sistema. Però aquest sistema està format per elements, i els canvis reials i pràctics s'han de produir en aquests elements. I aquí la cosa es torna a complicar (no en el sentit de fer-se més difícil, sinó més complexa). Cal introduir modificacions al Ministeri, a la CASS i al SAAS, que són les estructures essencials del sistema, però aquestes modificacions han d'estar coordinades perquè es dirigeixin totes al mateix objectiu, i sincronitzades perquè es produeixin amb ritmes compatibles i, sobretot, sinèrgics, és a dir, que les accions que s'emprenguin en una part dels sistema siguin un impuls i no un obstacle per a les que s'estiguin duent a terme en d'altres. No val canviar el funcionament de la CASS sense modificar el SAAS en allò que correspongui per mantenir la coherència del conjunt. I aquí vull deixar clar que, tot i que últimament s'estava avançant decididament per aquest camí, resoldre aquesta manca de coherència és encara una de les grans assignatures pendents

I ALLÒ del que es parla tot el dia, professionals, Hospital, Centres de Salut i demés, com si fossin el nucli dels problemes? Doncs ho sento, però només són agents que actuen dins el sistema que el país els ha donat. I fora molt bo que no solament es veiessin sotmesos als canvis que s'hauran de produir, sinó que en fossin grans protagonistes si hi volen participar i, sobre tot, se'ls permet fer-ho.

Bé, doncs com deia al principi, tot plegat molt senzill. I, com també deia, molt difícil. Però la primera senyal que ens permetrà creure que és possible sortir de la crisi i sortir-ne reforçats, serà l'esforç que demostrin els polítics per entendre que aquesta és una qüestió d'estat, que cadascú hi ha d'aportar la seva visió en funció de la seva ideologia, però que totes les contribucions han de estar dirigides a resoldre el problema, passant per sobre de partidismes i mantenint una clara visió del futur que els nostres conciutadans tenen el dret d'esperar en un terreny tan fonamental com és la sanitat, i sobretot la seva vessant assistencial.

Per tant, i per acabar, missatge dirigit exclusivament als polítics presents i futurs, perquè això no s'arreglarà en dos dies: nois, se us ha girat feina!