Avui, diumenge de Rams, comença la Setmana Santa. Com quasi totes les festes que celebrem al llarg de l'any té una causa religiosa: la celebració de la Pasqua. Els jueus celebraven la seva pasqua però tenia un sentit diferent al nostre. El mateix Jesucrist, com bon jueu, es va trobar amb els sues deixebles per celebrar-la. Diumenge de Pasqua és el gran dia, el de la victòria sobre la mort, sobre el mal. La confirmació del bé absolut de Déu. Abans d'arribar-hi, però va haver de passar Crist per la seva passió i mort, que ara recordem Divendres Sant. Quan era un infant la Setmana Santa em semblava molt trista. Es vivia un dol forçat. La mort semblava embolcallar tota l'activitat quotidiana. No solament per la música sacra o clàssica de les emissores de ràdio, o per l'aturada dels cinemes o les pel·lícules de la televisió, algunes insuportables, que es repetien indefectiblement cada any.

Les esglésies es tornaven més fosques i veure el Sant Crist tapat amb la roba morada em feia preguntar-me el motiu d'aquella mena de desaparició. La meva innocència infantil no entenia per què no podíem contemplar-lo a la creu com sempre. La tarda de dijous Sant i divendres Sant els pares ens portaven després dels oficis a visitar els monuments, així es deia, que havien preparat les diferents esglésies de la ciutat. Aquestes tardes se'm feien eternes. Divendres Sant era especialment trist perquè recordàvem la mort de Jesucrist i tot estava tancat. Paradoxalment el dia més important, Diumenge de Pasqua, l'alegria no acabava d'arribar perquè el pes de la tristor dels altres dies era massa feixuc, com feixuga era la mort, en la que es feia més èmfasi que no pas en la resurrecció, en la vida. Eren altres moments, els de la religiositat formal i oficial. Després amb el temps i vivències diverses he comprés què volia dir Setmana Santa i vaig entendre que no té massa sentit estar en aquest món vuitanta o noranta anys per acabar desapareixent. Un segle en la immensitat del temps és no res. La naturalesa humana és caduca, sí, però té sentit. Vivim per l'amor de Déu. Perquè Déu ens estima ens fa partícips de la seva vida eterna, des del moment que Jesucrist va morir per nosaltres i va ressuscitar. La naturalesa divina no té data de caducitat. Per això, viure en l'amor de Déu, estimant-lo i estimant-nos implica viure en Crist, la resurrecció i la vida, així ho va dir Ell.

Per a més informació consulti l'edició en paper.