Llançar al mar tones d'aigua radioactiva pot ser una solució d'urgència per a un problema puntual però aquest pegat es converteix tot seguit en un gran problema per a la resta de la humanitat aliena als avatars d'una central nuclear mal gestionada. Als responsables de Tepco caldrà buscar-los un infern a banda en el qual purguin la calamitat d'una central que va sofrir els efectes del tsunami i que no va ser capaç de moderar les conseqüències del mateix segons denuncien els experts en energia internacional. De moment van onze mil cinc-centes tones d'aigua contaminada llançades al març

No cal ser un fidel seguidor de l'anomenat efecte papallona per adonar-se que la fuita recorrerà tots els oceans del món afectant especialment als seus habitants. Per culpa de Fukushima coneixerem els veritables peixos de colors que no són precisament els que habiten en les profunditats si no els llenguados i tonyines que destacaran per la seva lluentor tòxica. Hi ha una contaminació de partícules que es transmeten per l'aire i una altra semblant que navega en silenci entre coralls i peixos.

Amb el mar hem comès incessants errors que van des de llançar envasos de plàstic a tenir-lo per un embornal enorme d'aigües fecals de pobles i ciutats. La instal·lació de depuradores és molt recent, i només en l'anomenat primer món perquè en la resta continuen amb la política de no hi ha millor abocador que un penya-segat. Allò que s'abocava al mar es va intentar que passés a categoria d'invisible. Ens podem preguntar com una empresa tan important com la que va crear la central de Fukushima no tenia previst en els seus protocols què fer amb l'aigua radioactiva. A ningú se li va ocórrer pensar que podrien donar-se situacions en les quals fessin falta ingents quantitats per refredar el nucli. Fa l'efecte que les nuclears es construeixen només per a dies de sol i mosques, idíl·lics paisatges de postal, però quan la naturalesa mostra el seu caràcter llavors arriben les complicacions i aquestes mai són assumides per l'empresa.

S'entén que els residus sòlids anirien a un cementiri nuclear on se'ls donaria un final adequat, però a ningú se li va ocórrer pensar on es posen onze mil cinc-centes tones d'aigua radioactiva. I, no havent-hi una alternativa millor, es llança l'aigua tòxica al mar que no té amo. O millor dit, al mar que sí té amo: el de les empreses que el contaminen sense permís de ningú. Llàstima que els peixos no comptin amb una fiscalia que els representi perquè la demanda seria històrica.

Darrere de l'abocament hi ha tota una cultura de menyspreu al medi ambient que porta anys instal·lada en no poques empreses.

Per a més informació consulti l'edició en paper.