• La seva obra ha estat clau en la comprensió i afirmació de l'andorranitat en diverses generacions

Hi ha personatges als que la història, sempre tant contradictòria i irònica, sembla com si volgués fer oblidar i desaparèixer, per determinades vicissituds ocorregudes en el seu context històric o en la seva biografia, mentre que l'obra que han deixat els impulsa tossudament cap al record i reconeixement obligat.

Aquest és el cas amb Bonaventura Riberaygua i Argelich, autor del llibre Les Valls d'Andorra, Recull Documental, aparegut fa 65 anys, l'any 1946 i de 351 pàgines, publicat en català per l'Editorial Bosch a Barcelona. A aquest s'hi afegí un Apèndix I l'any 1948 també en català i a Barcelona, a Ediciones y Publicidad de 71 pàgines i finalment la seva edició ampliada en castellà el 1949 a la darrera editorial, de 438 pàgines. Finalment va ser reeditat en la versió catalana el 1985 dins la col·lecció Andorra històrica i literària per l'editorial andorrana Promocions literàries.

Nascut el 1892 a Andorra la Vella hi va morir el 1950. Fou secretari del Consell General entre els anys 1935 amb el síndic Pere Torres i 1950 amb el síndic Francesc Cairat (des del 1937).

Més enllà de ser «l'autor de la primera recopilació moderna de legislació andorrana» segons l'editorial Promocions Literàries (1985) el seu llibre representa la primera publicació patriòtica feta des d'Andorra i per als andorrans en uns moments de canvi necessari, del qual pocs eren els andorrans conscients.

ELS SEUS antecessors patriòtics, el Manual Digest (1748) adreçat a la seva Pàtria i patricis o compatriotes, i el Politar Andorrà (1763) adreçat també als seus patricis o compatriotes, tingueren un destí clos, restant tancats en un armari només per a consulta de les autoritats. No serà fins als anys 1987 i 2000 el primer i l'any 1982 el segon en què seran divulgats sencers entre els andorrans.

Però, igualment que els anteriors, Les Valls d'Andorra és un text que va més enllà de ser un simple recull documental que ofereix informació sobre la geografia, la història, la constitució política, les institucions públiques, judicials i administratives i la legislació vigent d'Andorra. Com bé diu Josep Gassiot i Magret (1946) en el pròleg, en Bonaventura Riberaygua i Argelich «hi ha vessat tot el seu amor a la Pàtria».

En la introducció (1946) l'autor fa les següents consideracions: «Els andorrans si volen subsistir, sobretot, hem de respectar en tot temps, amb fermesa i lleialtat, els nostres Prínceps; havem de conèixer la nostra Història, l'origen del nostre poble, les nostres atribucions, usos i costums, i coneixent-los, millorarem les nostres lleis i farem respectar els nostres drets [...] els pobles com el nostre, per a conservar i acréixer llur patrimoni espiritual, llengua, dret i administració, necessitem unió i la precisa condició de subordinar l'interés individual i isolat a l'interés de la col·lectivitat [...] vivim en un moment històric de profunda i radical renovació [...] Els pobles, per petits que siguin, que no sàpiguen adaptar-se a aquesta evolució moderna, estan condemnats a morir».

I en la conclusió: «L'autor d'aquest llibre [...] es donaria per molt satisfet que la seva tasca servís d'estímul i d'orientació als seus compatricis al fer-los conèixer l'estimada Andorra per obra d'un andorrà de cor».

LES SEVES CLARES idees alguna incidència deurien tenir perquè el 1938 el Consell General declarés la llengua catalana com a oficial, el 1939 s'aprovés el decret sobre la nacionalitat andorrana i es reconegués el passaport andorrà com a únic document vàlid d'identitat dels andorrans a l'estranger o el 1942 es legislés sobre l'himne, l'escut i la bandera andorrans.

I certament pot donar-se per satisfet perquè la seva obra ha estat clau en la concreció, comprensió i afirmació de la seva andorranitat a diverses generacions d'andorrans, de dins i fora del país, entre les quals m'hi compto amb els meus pares i padrins.

Va ser el primer a saber concretar, 198 anys després d'Antoni Fiter i Rossell i 183 després d'Antoni Puig i en discurs raonat, les necessitats de la nova societat andorrana, la de la primera meitat del segle XX, la de la nova Andorra.

I ho feia en una obra que sintetitzava i feia visible l'andorranitat del segle XX que es buscava en el seu reconeixement exterior com sempre havia fet, però a més i alhora buscava reconeixer-se novament entre els andorrans en uns espais i temps que havien canviat radicalment i encara havien de canviar molt més.

D'aquests canvis n'era plenament conscient l'autor i precisament es va permetre proposar-ne uns quants (una autoritat andorrana més forta, millora de la hisenda andorrana, creació d'un segell de correus oficial andorrà aplicable al millorament de l'economia andorrana i per alleugerir les càrregues del poble, fixar un termini a les vendes a Carta de Gràcia, establiment d'un Registre de la Propietat, el desig que entre el poble i les autoritats existís una ferma i lleial compenetració encaminada a obtenir progressives millores, el turisme havia de constituir una font de riquesa, la necessària presència d'un Butlletí Oficial, evitar l'excessiva tala d'arbres i en tot cas que les tales es fessin simultàniament amb la repoblació d'arbres, imposar la urgent refecció de les carreteres, la restauració i conservació de les construccions dels ambients històrics i de les belles tradicions, evitar qualsevol anomalia que hi hagués contra la higiene, la creació d'una casa de salut (estil hospital), la millora de l'organització política, econòmica, social i administrativa [...].).

Amb Bonaventura Riberaygua i Argelich es comença a donar forma i consistència al cos teòric de l'andorranitat de la nova Andorra i a la qual seguiran els manuals d'Andorra el meu país (17 anys després) i d'andorranització dels anys seixanta i posteriors compilacions i propostes de finals dels seixanta i setanta fins als programes polítics i a la Constitució de 1993.

Arquitecte

Per a més informació consulti l'edició en paper.