• És un fet gravíssim que una llei deixi desprotegida a una minoria professional

Escric aquest article, per fer pública una gravíssima deriva –entre les moltes que hi ha– de l'aplicació de la nova llei de la CASS.

Com es pot observar a la carta que es publica annexa a l'article, els fets que van originar-la es remunten a l'abril de l'any passat, i va ser escrita per ser presentada al Govern i arribar a una sol·lució escaient. Conscients de que hi havia molts temes importants a tractar a més de l'exposat, varem esperar respectuosament una resposta, van passar els mesos, les vacances d'estiu, i finalment, el sorprenent relleu ministerial.

Es demana cita amb la nova ministra en funcions per tractar d'aquest i altres temes importants i, com diu la dita: «tal dia farà un any».

Vull deixar palès des d'ara mateix que aquest article no té cap afany partidista i no va, per tant, a favor ni en contra de ningú, ans al contrari, sempre he cregut i em reafirmo, que el tema sanitari –per la seva cabdal importància– no pot estar sotmès a cap ideologia concreta i que ha que constituir un pacte d'Estat (remeto als lectors al meu article: S.O.S. Sistema Sanitari Andorrà publicat a EL PERIÒDIC D'ANDORRA el 17 d'abril del 2009, just abans de les anteriors eleccions).

Les reflexions que com a metgessa pugui fer de la sanitat del país, les faré en un proper article per no barrejar conceptes i no confondre així al lector, malgrat que tot estigui inter-relacionat, ja que unes coses són conseqüència de les altres.

La llei de la CASS, malgrat haver-hi discrepàncies en la seva aprovació, es va aprovar «perquè havia estat consensuada per tots els partits polítics». Això seria magnífic si s'hagués fet bé, però el cas és que fa aigües per tot arreu. I només podia tenir aquest trist resultat perquè, sí, la van consensuar els partits polítics, però ningú més de tots els que haurien d'haver estat agents implicats per al seu coneixement tècnic, com ara el Col·legi de Metges i la pròpia CASS (d'això no n'estic segura, però crec que només se la va consultar en part).

NO DUBTO de les bones intencions dels polítics del moment però, senyors, no n'hi ha prou en ostentar un càrrec, del càrrec no en dimanen els coneixements, i les bones intencions sense coneixements només poden que originar desastres, com el que ens ha caigut a sobre amb la dita llei, on a més del fet que es denuncia en el present article n'hi ha tot un reguitzell per esmenar, i no puc deixar d'esmentar l'augment indiscriminat de 150 euros (24.000 de les antigues pessetes) mensuals als autònoms que ens varem trobar de cop havent de satisfer uns 400 euros mensuals per tenir dret a baixa. O sigui que, en comptes d'esmenar un antic greuge comparatiu dels autònoms respecte als assalariats doncs, no, posem-los-hi una mica més de pressió: ¡que són autònoms!

Però tornant a la qüestió inicial, és un fet gravíssim –i diria que inconstitucional– que una llei deixi desprotegida a una minoria professional pel lliure exercici de la seva professió i implanti de facto un model de pensament únic dins de dita professió.

Dins dels diferents motius que cadascun dels firmants pot, legítimament, tenir per no estar convencionat amb la CASS, la majoria és perquè, a més de la medicina de capçalera convencional, oferim altres aproximacions terapèutiques que entenem que implementen la qualitat assistencial als nostres respectius pacients que, al no ser contemplades per la CASS, no tenim més remei que ofertar-les sense cobertura.

Públicament només puc que parlar de mi, però el meu cas es pot fer extensible a d'altres. Porto ja 20 anys d'investigació clínica personal (autofinançada), havent elaborat un mètode terapèutic propi –la Ontomedicina– (que veu i tracta integralment la persona, i que constata la íntima relació entre estats psico-emocionals i símptomes físics), i estic cansada de presentar projectes innovadors tant a Salut com a Educació, que «dormen el son dels justos» als calaixos dels respectius ministeris, suposo que entre altres de diferents professionals. Perquè a Andorra hi ha gent molt interessant i creativa, però el país, amb massa mediocritat instal·lada en càrrecs decisoris, no se'n pot beneficiar. I un país que no sap reconèixer els seus creatius no pot, consegüentment, nodrir-se de la innovació que suposen les noves idees, talla el camí de la seva pròpia evolució, i es fa més depenent de l'exterior coartant així la seva pròpia llibertat.

Emplaço als lectors a llegir el proper article on continuarem parlant de la sanitat.

Metgessa

Per a més informació consulti l'edició en paper.