• L'amenaça d'una desaparició de la moneda ha quedat contrarestada per la reacció del Consell Europeu

La magnitud, intensitat i duració de la crisi econòmica financera ha afectat de forma molt directa la solidesa de moltes estructures fonamentals per al funcionament de la trama econòmica internacional i ha arribat, fins i tot, en el nostre àmbit més immediat de referència, a posar en qüestió la mateixa pervivència de la Unió Monetària Europea.

De fet, des de l'inici de la singladura de la moneda única, ja eren moltes les veus, freqüentment provinents dels EUA, que pronosticaven la inviabilitat d'una unió monetària si aquesta no anava acompanyada d'una política fiscal comuna i d'uns nivells de competitivitat equiparables entre els països que en formaven part.

No obstant aquests presagis negatius, la Unió Monetària Europea va funcionar molt bé des dels seus inicis, afavorida per un context d'eufòria econòmica que es va mantenir fins a l'esclat de la crisi financera l'estiu del 2007. Fins i tot podríem dir, vist ara amb perspectiva, que l'euro va funcionar massa bé durant els seus primers anys d'existència, en la mesura que el paraigua protector d'una moneda comuna forta va propiciar l'acumulació de dèficits públics superiors als que raonablement podia fer front la capacitat econòmica d'alguns països de la zona –com s'ha vist en el cas de Grècia– o l'assoliment de nivells d'endeutament privat desproporcionats, com en els casos d'Irlanda o d'Espanya mateix.

En aquest sentit, el cas espanyol és un exemple paradigmàtic dels problemes de disseny de l'arquitectura original de l'euro, focalitzada en el fet que no es produïssin excessos d'endeutament públic, però sense posar cap trava que impedís l'assoliment d'elevats nivells d'endeutament del sector privat. En el marc d'aquesta lògica, a Espanya es va acabar generant la paradoxa que, mentre el país mantenia comptes públics amb superàvit en els anys previs a la crisi, acumulava un elevadíssim dèficit exterior del sector privat, que, en absència del mecanisme tradicional en l'economia espanyola per corregir-lo –la devaluació de la pesseta–, va acabar constituint un problema de primera magnitud, que de retruc va forçar també un extraordinari creixement del dèficit públic en poc temps.

En tot cas, malgrat la fragilitat mostrada per l'estructura institucional que sosté la moneda única europea, aguditzada a partir de l'eclosió de la crisi del deute grec l'any passat, a hores d'ara sembla indiscutible que l'amenaça d'una eventual desaparició de l'euro, pronosticada per molts els darrers mesos, ha quedat clarament contrarestada per la reacció i el compromís per part del Consell Europeu i dels països amb més pes a la Unió Monetària de fer tot allò que calgui per evitar qualsevol escenari d'eventual trencament de la unió monetària.

Això significa, en definitiva, que l'euro no desapareixerà empassat pels efectes de la crisi, però sí que la crisi haurà obligat a una reformulació en profunditat de l'arquitectura que sustenta la unió monetària, dels mecanismes de funcionament que la fan possible i de les regles del joc que la defineixen. Una redefinició que implica l'assoliment de compromisos molt més ferms, exigents i diversos per part dels països que en formen part que els existents fins ara.

En aquest sentit, un pas endavant significatiu en la reconstrucció de l'arquitectura institucional de la Unió Monetària és el que s'ha fet aquest darrer cap de setmana a la Cimera extraordinària del Consell Europeu, que s'acabarà de concretar en el proper Consell Europeu que tindrà lloc els propers 24 i 25 de març.

¿I per què han estat importants i significatius els acords d'aquest Consell Europeu extraordinari? Bàsicament perquè han propiciat la creació d'un fons potent i flexible per ajudar els països en dificultats de l'àrea i perquè han establert uns pactes sòlids sobre l'estabilitat pressupostària i la competitivitat dels països perifèrics.

EFECTIVAMENT, els acords assolits situen com a prioritari l'establiment de mecanismes estables que permetin ajudar de forma efectiva i ràpida els països de l'àrea amb dificultats. Això significa que el fons teòric de 440.000 milions d'euros, que ja es va aprovar el maig del 2010, pugui fer-se efectiu en la seva totalitat com a préstecs als països amb problemes. Això hauria de constituir un factor rellevant per reforçar la defensa davant dels dubtes plantejats en els mercats financers respecte a la capacitat d'alguns països de l'àrea d'atendre els compromisos de retorn dels seus deutes. Alhora hauria de contribuir a frenar els atacs especulatius que sovint afecten la cotització del seu deute sobirà i que no fan sinó incrementar les dificultats que aquests països han de superar per a la correcció dels seus desequilibris. A més, els acords preveuen la possibilitat que aquest fons de rescat compri directament –amb caràcter extraordinari– emissions de deute primari dels països de l'àrea, cosa que també hauria d'ajudar a frenar les dinàmiques de caiguda excessiva de la cotització del deute sobirà dels països perifèrics que es produeixin en determinades circumstàncies i, de passada, a eliminar la pressió sobre el Banc Central Europeu, perquè sigui ell qui realitzi aquestes compres de deute públic (cosa que incomoda especialment l'autoritat monetària europea).

Òbviament la màxima que res no és gratuït es compleix també de forma molt evident en els acords assolits a Brussel·les el darrer cap de setmana.

Així, l'eix francogermànic va tirar endavant la seva idea de subscriure l'ara anomenat Pacte de l'euro, que incorpora tot un ventall de mesures vinculades a l'augment de la competitivitat a tots els països de l'àrea, d'acord bàsicament amb els principis que han portat a Alemanya a constituir-se com el model paradigmàtic a seguir en l'objectiu de l'augment de la productivitat.

En aquesta línia, els acords preveuen mesures importants, com ara la vinculació dels augments salarials a la productivitat; la contenció de l'endeutament públic –amb el reforçament de la coordinació de les polítiques fiscals i el compromís de la introducció de límits als dèficits públics en les legislacions de cada Estat–; la incentivació de l'ocupació, mitjançant rebaixes fiscals que afavoreixin la contractació i la formació permanent; la introducció de reformes en els mercats laborals, particularment en la negociació col·lectiva, i en els sistemes de pensions, mitjançant l'endarreriment de l'edat de jubilació i l'augment de les taxes d'activitat. Així mateix, també els caps de govern de l'eurozona es van comprometre a establir plans que serveixin per fer front a les eventuals debilitats que encara puguin aparèixer en les seves entitats financeres, un cop realitzats els nous estressos que es faran abans de l'estiu.

PER TANT, uns reptes exigents –l'assoliment dels quals contrastarà cada any el propi Consell Europeu per a cada país membre–, però, sens dubte, necessaris no solament perquè l'euro acabi de superar definitivament les dificultats que la crisi li ha generat, sinó també per garantir una major resistència de la unió monetària davant d'eventuals circumstàncies adverses que es puguin plantejar novament en el futur.

Per a més informació consulti l'edició en paper.