Al marge.- La fi del món
Els qui vénen predient que al 2012 s'acabarà el món lamenten avui no haver emprat el seu temps d'oci en una altra cosa.
Si, com s'explica en l'Apocalipsi, aquesta última hora general ha de venir precedida de successos inversemblants i de catàstrofes mai vistes fins a la data, podria inferir-se, en efecte, que els últims mesos han vingut tocant a vigílies: els darrers terratrèmols genocides d'Haití i de Xile, les inundacions d'Austràlia (de «proporcions bíbliques», es va assegurar), mai vistes i seguides d'incendis sorprenents, i ara aquesta cadena de cataclismes al Japó, mai vista tampoc.
La resurrecció de Gadafi, l'estrafolari carnisser, i la imparable extinció de les abelles, la labor de les quals sembrava els camps de flors, vindrien a completar el tenebrós quadre final.
No obstant això, més probable és que l'agonia sigui llarga i que, en la interinitat actual, el món se segueixi acabant tots els dies, milers de vegades, amb cada vida que s'acaba.
Encara no reposats de la perplexitat que un país com el Japó (el primer que va sofrir en les seves pròpies carns la maledicció atòmica i el més exposat als tremolors de la terra i del mar) estigui plagat de centrals nuclears, les notícies que d'allà arriben, sobretot aquestes imatges d'edificis i vaixells rebregats i a la deriva, no fan concebre moltes esperances sobre un matí feliç.
Durant alguns anys conviuran, conmoriran més aviat, els radiats de les ciutats d'Hiroshima i Nagasaki amb els de Fukushima, però el que allunyarà radicalment la felicitat d'aquest matí és la lliçó no apresa, el fet que els governants del ric i desventurat país no clausuraran per sempre les plantes nuclears que treuen el cap a l'abisme dels tsunamis.
Es diu que el debat sobre la conveniència i pervivència de l'energia nuclear s'ha obert. No; més aviat s'ha tancat. El que ens quedi d'aquí a l'arribada d'Elies amb el seu carro de foc, voldríem gaudir-lo amb la mel de les abelles en els llavis.
Periodista
Per a més informació consulti l'edició en paper.