• La nova seu del Consell General resol els problemes inherents amb solucions simples

Els meus amics diuen que m'agrada criticar. Ja ho feia a la universitat, observava els projectes arquitectònics dels companys i els hi destrossava amb ferms arguments. Tot i així seguien essent els meus amics, perquè aquestes crítiques ajudaven a millorar dits projectes i a estar preparats per, les encara més dures, acusacions del professorat.

Un d'aquests professors, ha finalitzat recentment una obra al nostre país. Es tracta de la nova seu del Consell General, davant la Casa de la Vall. Finalment, tot i que pensava que no ho diria mai d'una obra pública feta a Andorra, es tracta d'un bon edifici. L'equip redactor del projecte està format per un arquitecte andorrà, dels que acostuma a guanyar concursos d'obres públiques a la capital, i aquests dos socis de Barcelona, entre ells el meu professor. Guanyaren el concurs públic ara ja fa uns anys.

Es tracta d'un bon edifici, bàsicament perquè resol els problemes inherents al propi projecte amb solucions simples però no per això senzilles. Des del punt de vista de la implantació –la decisió va ser política, l'edifici havia de anar allà– però es va tenir cura de no col·locar l'accés davant la Casa de la Vall. Així doncs l'emblemàtica Casa té al davant una imponent plaça. Aquesta respon a la tendència moderna de fer les places dures, és a dir sense arbrat. En aquest cas una decisió segurament encertada, ja que permet accedir puntualment als vehicles de les autoritats, i dóna molta flexibilitat d'us de cara a organitzar esdeveniments polítics o culturals a l'exterior. A més, des del punt de vista constructiu, és més segur, ja que la plaça és la coberta del edifici, i una coberta vegetal excessivament transitada, a la llarga pot donar certs problemes tècnics. Fixeu-vos que el paviment esta molt treballat, la dimensió de cada peça de pedra esta dibuixada, esta pensat el junt, inclús l'acabat de la pedra. Es pot observar en el centre de la plaça el mapa d'Andorra amb unes petites llums en cadascuna de les capitals de les nostres parròquies.

L'edifici es troba semi-soterrat, així que una de les seves façanes ha de ser en la seva major part cega. En conseqüència la façana al carrer es decideix fer completament vidriada. D'aquesta manera es garanteix la il·luminació i ventilació dels despatxos interiors. Però, només un mur cortina –és a dir, una façana de vidre– pot donar molts problemes climàtics. Es a dir que, i sempre segons l'orientació i posicionament, a l'estiu pot produir-se l'efecte hivernacle i escalfar-se excessivament i viceversa. A l'hivern les pèrdues a través d'un material tant poc aïllant són evidents. Així doncs davant aquesta gran pell de vidre s'hi col·loquen uns filtres solars, en aquest cas, fixes i de pedra. Aquest compleixen la funció de protegir la façana de les radiacions del sol directes, però en canvi deixen passar la llum a traves de les pedres, produint unes interessants ombres al'interior.

Potser es tracta d'una façana massa llarga, que en un principi havia de quedar amagada darrere d'un altre edifici. Tot i així el fet d'haver col·locat amb certa gràcia els panells de pedra fa més amena aquesta excessiva dimensió.

En definitiva crec que és un bon edifici, que pot agradar més o menys, però respon a les necessitats del projecte. Tot el contrari per exemple del museu de l'aigua d'Escaldes, desenvolupat teòricament pels «serveis tècnics del Comú» sense fer cap mena de concurs. És obvi que per fer un bon projecte cal que al darrere hi hagi una estructura de despatx d'arquitectura, si a més els arquitectes son bons, el resultat és inequívocament positiu.

Us aconsellaria anar a visitar un altra obra d'aquests professors, es tracta del nou Teatre de Cambrils, al costat de l'estació d'autobusos. Potser és massa teatral, però sens dubte interessant.

Aprofitaré també per afirmar que hi ha molts arquitectes desconeguts que, al meu parer, ho fan molt millor que d'altres de reconeguts internacionalment. Sense anar més lluny, Catalunya, Espanya i Portugal, ara mateix disposen de molts estudis d'un altíssim nivell. Només cal que les bases dels concursos no siguin tan restrictives i permetin la participació de tots, inclús d'arquitectes amb poca experiència però bones idees. Un jurat competent també fóra bo. L'arquitectura no és qüestió de gustos, no és subjectiva. Pot estar bé o malament, millor o pitjor, i saber-ho interpretar no és gens fàcil.

Arquitecte

Per a més informació consulti l'edició en paper.