• El cap de la llista nacional de DA va ser una de les persones més hostils a la promulgació de la Constitució

Al Cel hi haurà més alegria per sol un pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se» (Lc 15, 4-7). Semblaria que l'ovella esgarriada ja està a la pleta constitucional. La cerca ha estat llarga, llarguíssima, però, finalment, reeixida. No ha estat gens fàcil fer-la venir, durant anys s'ha resistit de valent, és una ovella tossuda, amb conviccions ancorades en tradicions ancestrals. L'especificitat de la troballa ha consistit en què, les mateixes ovelles abandonades fa 20 anys per l'ovella dissonant són les que l'han cortejat amb suaus paraules conciliadores per convèncer-la de venir a manar a la pleta.

Però no, no seguiré per aquest camí de metàfores i eufemismes, penso que no és aquesta l'argumentació que he de seguir, ni la que esperen els lectors. La paràbola no és el meu estil, ni el meu punt fort; més bé és l'eina de gent amb esperit jesuític i experta en comportaments camaleònics. El meu estil, és la claredat; com diu Stephan Dion: «la claredat i la franquesa són els meus aliats, la confusió i l'ambigüitat, els meus enemics» (La política de la claridad, Alianza editorial, 2005)

Dilluns celebrem la majoria d'edat de la Constitució andorrana, l'única Constitució que ha tingut aquest país, la Constitució que ens va fer sortir d'un règim post-senyorial, amb uns pobladors súbdits d'uns coprínceps sobirans, per passar a un règim democràtic en el qual, com diu l'article primer: «La sobirania resideix en el poble andorrà, que l'exerceix per mitjà de les diferents classes de participació i de les institucions que estableix aquesta Constitució».

Penso que un poble ha de recordar i mantenir en la memòria el valor simbòlic de determinades reeixides col·lectives que ens han fet esdevenir ciutadans d'un «Estat independent, de Dret, Democràtic i Social». Així, no devem ni podem romandre passius davant l'esvaïment sense empremtes del camí històric recorregut, ni banalitzar les coses per les quals hom ha lluitat amb convicció i sacrificis; tampoc no podem acceptar la deformació de la memòria històrica que esborra la línia divisòria entre els que van lluitar per modernitzar Andorra i els que, fins l'últim moment, van oposar-se a l'adequació de l'organització política andorrana a les necessitats institucionals internes i internacionals.

Divuit anys pot semblar un lapse curt o massa llarg. Per mi és un bon moment per a rehabilitar la cultura del record; tinc la convicció que la política democràtica no pot deixar-se atrapar en la gestió del present i que per guanyar el discurs del futur, hem de ser capaços de rememorar la història. I la història recent ens diu que fa divuit anys el cap de la llista nacional dels Demòcrates per Andorra va ser una de les persones més hostils a la promulgació de la nostra Constitució.

Un mes abans que la comissió tripartida aprovés el text del projecte de Constitució, el 15 de novembre de 1992, el Sr Antoni Martí Petit publicava un pamflet extremista i apocalíptic titulat S'estan destruint les institucions. Girat cap el passat, el llavors membre del Grup d'Acció Democràtica (GAD) s'exclamava: «No estem davant d'un procés de constitució clàssic, sinó d'un procés de destrucció de les nostres institucions ancestrals. S'estan destruint, en lloc de reformar, totes aquelles coses gràcies a les quals el nostre país ha gaudit de més de 700 anys de llibertat. [...] S'està destruint l'esperit dels Pareatges, quan aquests són precisament l'única Constitució del món occidental que està ratificada pel Papa de Roma (...) S'està anul·lant l'assemblea magna. S'està desfent la identitat nacional. [...] Se'ns vol fer creure que hi ha transparència quan no n'hi ha; que hi ha consens quan no n'hi ha; que hi ha participació popular quan no n'hi ha. [...] Hem assistit a l'última sessió del Consell General i hem vist de quina manera tan peculiar s'ha aprovat el nou Codi de la nacionalitat. ¿Quan s'acabarà aquesta comèdia? ¿Quines sorpreses ens esperen encara?» (Diari d'Andorra 15/11/1992).

En aquella cruïlla històrica, hi havia d'altres andorrans que no tenien por del futur, que sabien que si triomfava la tesi dels extremistes de l'immobilisme, el sistema polític andorrà es bloquejaria. Un d'aquests andorrans que van liderar el procés per a què Andorra anés cap endavant va ser Jaume Bartumeu Cassany. El seu treball a la comissió constituent va ser decisiu. Així, no va ser per fatalitat, sinó per la voluntat d'unes dones i uns homes que volien encarar el futur, el 14 de març de 1993 el poble andorrà va aprovar per referèndum popular la Constitució.

Avui estem davant d'un repte nacional similar al dels anys del procés constituent. Ara, no és únicament el sistema polític el directament afectat; és tot el sistema socioeconòmic andorrà el que s'apropa al bloqueig. En aquesta nova cruïlla, Antoni Martí ha guanyat la complicitat individual d'algunes persones que, en 1993, van estar en el costat de la democràcia i del futur i que ara, per raó d'uns interessos molt particulars, es resisteixen a fer les reformes necessàries i a acabar amb els privilegis. Entre el futur i el passat trien, com ho va fer l'any 93 el seu cap de llista, el passat.

Jaume Bartumeu continua, divuit anys desprès d'haver participat en la redacció de la Constitució, fidel als valors democràtics, apostant per Andorra, pel futur, per la fortalesa de les institucions, per la reforma, per la modernitat i per la competitivitat econòmica.

Dues biografies, dues trajectòries que, malgrat l'habilitat camaleònica de Martí, dibuixen dues opcions molt clares i deixen molt poc espai a la confusió dels electors.

Primer secretari del PS.

Per a més informació consulti l'edició en paper.